Hem
vist les maneres sanes i no sanes de relacionar-nos.
Els
jocs psicològics (perseguir, fer-se la víctima, salvar) estan molt arrelats a
la nostra societat i les persones els aprenem des de petits.
La
persona que, habitualment, utilitza els jocs psicològics per a relacionar-se
amb els altres, ho fa perquè no coneix altres maneres de relacionar-se i
d’obtenir el que vol o el que necessita.
Es poden aprendre noves maneres de relacionar-se, però és una tasca difícil i llarga. Sovint es necessita
l’ajut d’un professional.
És molt
difícil no caure algun cop en els jocs, però sí que es poden arribar a
minimitzar, és a dir, aconseguir que la major part de les nostres interaccions
amb els altres, siguin d’una manera sana i no manipuladora.
El primer
que es necessita, és adonar-se’n de que s’utilitzen els jocs psicològics amb
els altres, és a dir, que “tinc cura de tothom menys de mi mateix i sento que
les meves relacions son descompensades”, “sovint em crec inferior als altres i
em lamento de no poder o no saber fer les coses, i sempre hi ha algú que pica i m’ho fa” o “tinc una manera de
fer i de dir les coses que sovint fa mal als que m’envolten”.
Un cop
som conscients que actuem d’aquesta manera, haurem de deixar de fer-ho:
El salvador haurà d’escoltar les seves pròpies necessitats, i
començar a cuidar-se d’ell mateix. També
haurà d’aprendre a confiar en les capacitats dels altres, i deixar-los que
facin les coses per sí mateixos, acceptant que es poden equivocar o que els
costa fer-ho. Tots hi sortiran guanyant. També haurà d’aprendre a demanar ajut
i assumir que “no pot amb tot sempre”. (Treure’s la capa de superman o superwoman). La persona, se sentirà alliberada de la càrrega que
suposa estar sempre pendent dels altres, i també s’estimarà més a ella mateixa.
La víctima, haurà de començar a fer les coses per sí mateixa, sense
esperar sempre l’ajut dels altres. Confiar en que té la capacitat de solucionar
els problemes, igual que tothom. Això suposa un esforç, haver de prendre
decisions, amb el risc implícit d’equivocar-se (i rectificar), i d’actuar.
Deixar de lamentar-se, deixar d’esperar, i moure’s cap allà on es vol anar. El
benefici en llibertat, autonomia i autoestima, compensen amb escreix la pèrdua
d’ajut constant.
El perseguidor, haurà de començar a posar-se en el lloc dels altres,
tenir en compte les necessitats alienes tant com les pròpies, i assumir que té
el mateix poder i els mateixos drets que tothom, i no més. També haurà
d’aprendre a ser assertiu, a dir les coses d’una manera més adient, menys
feridora. S’adonarà que es pot relacionar amb els altres d’igual a igual i que
la gent l’estima en comptes de tenir-li por.
L’espectador haurà de començar a valorar els drets dels altres en la
mateixa mesura que els seus, assumir les responsabilitats que el pertoquen i
deixar d’aïllar-se dels altres per apropar-se des de la igualtat de drets.
La
setmana que ve: com podem evitar que juguin amb nosaltres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada