La necessitat de
programar el temps, té el mateix valor de supervivència que la necessitat
d’estímuls i carícies. El temps és el recurs més preciós que tenim, doncs
equival a la vida mateixa.
El temps no el podem acumular, ni comprar, ni vendre, ni fabricar-ne. L’única possibilitat que tenim és fer alguna cosa amb ell.
Hi ha una oportunitat
per a cada cosa i un moment per a cada cosa i activitat.
Hi ha un temps
d’espera (abans que succeeixi una cosa) i un temps de seqüela (quan ja ha
passat).
Des de petits ens
ensenyen a utilitzar el temps. Però, de quina manera ens ensenyen a programar-lo?
Hi ha dues maneres de
marcar el temps: temps de meta i temps de rellotge:
El temps de meta és
el temps que ens deixen per aconseguir una cosa. Per exemple: “no t’aixecaràs
d’aquí fins que facis tots els deures”. Ens estan donant permís per a
prendre’ns el nostre temps, el que sigui necessari, per aconseguir un objectiu.
El temps de rellotge,
és el que marca la fi del termini concedit: “faràs deures fins a les 9” (i després ho deixaràs, tant si els has acabat
com si no). Hi ha un límit de temps. Això ens obliga a organitzar-nos perquè
ens condeixi més.
Però hi ha un tercer
cas, aquell en que es barreja la meta i el temps: “Faràs deures fins a les 9 i
els has d’acabar”. Aquesta opció, no permet que ens prenguem el temps que
necessitem i, a menys que sigui suficient, el que fa és crear-nos una
exigència, i estressar-nos.
Una de les imposicions
més freqüents a la nostra societat és la pressa: és habitual que quan parlem
als nens (i als adults) afegim al final de la frase: “dóna’t pressa”, o
“corre”. Molts cops, però, realment no en tenim de pressa, és un costum, una
frase feta, que transmet un missatge d’exigència, especialment nociu per als
nens.
Cada persona té el seu
ritme. Depèn de la personalitat, de l’habilitat per a fer una tasca determinada
i del costum que tinguem de fer-la. Quan
estem aprenent a fer una cosa, la que sigui, necessitem un temps.
Convé que revisem fins
a quin punt els exigim als altres i a nosaltres mateixos fer les coses de pressa,
i que reflexionem per què ho fem. Si els nostres pares ens van exigir molt
segurament som autoexigents i també serem exigents amb els altres.
La setmana que ve: en
què utilitzem el nostre temps.
Telf.:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada