L’Edat Mitjana
De totes les aportacions de la
filosofia, la que ha persistit en la Psicologia moderna és la de Sant Tomàs d’Aquino,
que essencialment distingeix quatre maneres de relacionar-se l’ésser humà amb
el món, corresponents a les quatre potències de l’ànima: vegetativa, sensitiva,
intel·lectiva i apetitiva. En aquesta distinció, Sant Tomàs concedeix una
atenció i tracte especial a l’ésser humà. És característica essencial i
exclusiva de l’ésser humà la potència
intel·lectiva de raonar i la de voler lliurement i la irrupció de l’ànima
en el cos humà per obra de Déu. Per tant, solament l’ésser humà, per
l’enteniment i la voluntat lliure pot arribar a Déu. Sant Tomàs estudia
especialment l’ànima intel·lectiva,
dedicant molt poca atenció al component del mecanisme animal de l’ésser humà en
favor de l’estudi de la facultat superior. Aquesta postura tradicional o
aquesta atenció fonamental a allò més específic de l’ésser humà, segueix tenint
la seva influència activa en la
Psicologia moderna en molts autors.
Segle XVII: Racionalisme
De l’estudi purament metafísic o
filosòfic de la Psicologia ,
es va arribant poc a poc al racionalisme i l’empirisme. Descartes considera a
la realitat composada de dues espècies fonamentals: l’extensa i la pensant, la
primera regida per un pur mecanicisme i la segona per la llibertat; però no aconsegueix
connectar-les bé, derivant d’ell racionalismes materialistes (realitat
mecànica) o espiritualistes (realitat pensant). Christian Wolff va ser el primer
que, sistematitzant el racionalisme de Leibniz, va distingir entre Psicologia empírica i Psicologia racional i d’aquesta síntesi
wolffiana arrenca Kant per a elaborar el seu discutit pensament.
Segle XVIII: Empirisme
En el s. XVIII la Psicologia que s’estudia
s’aparta cada cop més de la
Metafísica , i postula una base que intenta ser més aviat
científica: la de no acceptar res que no procedeixi de l’experiència sensible.
L’home, així, és considerat essencialment com cos (com a realitat extensa); i
llavors, entre l’animal i l’home no hi hauria més que una diferència de grau;
els actes dels humans serien resultat únicament d’un joc de forces, estímuls
sensibles i reaccions dels sentits. Aquesta és la postura de l’empirisme.
A l’empirisme ja no l’interessa tant
l’essència de l’ànima, sinó les seves manifestacions i aquestes centrades en un
coneixement a través de l’experiència (Bacon) i experiència sensible (Hobbes).
Locke fa la distinció entre experiència interna (reflexió) i experiència
externa (sensació).
Telf.:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada