Vèiem
la setmana passada com ens afecta el canvi de la joventut a la vida adulta i
les crisis que pot causar, tant si no s’aconsegueix allò que s’espera de
nosaltres com si decidim “desmarcar-nos” de la norma establerta. Ara bé, en què
consisteix la vida adulta?
Ens
situem en el moment en que passem a dependre totalment de nosaltres mateixos,
assumim plenament la responsabilitat d’una feina, i hem d’administrar els
nostres recursos, el nostre temps, pagar les factures i arribar a fi de mes.
També coincideix, per norma general, amb la decisió de compartir la nostra vida
amb una parella. I amb l’arribada dels fills. La feina i les responsabilitats
s’acumulen. Es comença a renunciar a petites coses i a prioritzar les obligacions
per davant de la diversió, l’oci, fins i tot del temps de descans. El nostre
ordre de prioritats canvia.
Si bé
en l’etapa jove es posen moltes esperances i aspiracions de futur (assolir un
cert nivell professional, arribar tant amunt com es pugui), és, ben entrada la
vida adulta, quan s’arriba a un límit en que “ens conformem”, renunciem a
seguir escalant. Amb els anys, la energia ja no és la mateixa, i prenem
consciència dels nostres propis límits. Es un moment de “desencís”.
També
hi comença a haver una certa sensació de “repetició”, de que la vida està
formada per cicles, per bons i mals moments, i que s’ha de gaudir de les coses
bones quan hi són, i afrontar les dolentes amb els recursos que tenim.
Es va
perdent la il·lusió de que tot es pot canviar, es va perdent la sensació
d’excitació per les coses noves. Tot això porta a l’anomenada “crisi de
l’experiència del límit”, que és el moment en què assumim que tot té uns
límits, des de les nostres pròpies forces fins a la possibilitat de canviar el
món.
És, en
aquest context, quan apareix la coneguda crisi dels 40.
Però què és la crisi dels 40?
Ho
explicaré d’una manera senzilla i general: si als 30 no tinc una feina fixa,
una parella estable i un pis (bé, més aviat una hipoteca), sembla que la meva
vida no té sentit, que “no sóc ningú”. Als 40, tenim una feina que ens obliga,
sovint ens avorreix, però a la que no podem renunciar, la hipoteca ens ofega i
ens impedeix fer un munt de coses i la vida en parella no és un camí de roses,
en el millor dels casos es cau en la monotonia. Conclusió: “quin sentit té la
meva vida?”
Totes
aquestes sensacions sorgeixen més tard o més d’hora, i formen una crisi
personal, que es pot resoldre favorablement i de manera espontània, o poden
suposar des d’una depressió fins al trencament amb tot el que tenim.
La
setmana que ve: com resoldre la crisi dels 40.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada