Hem vist fins ara les
principals etapes de la vida, les seves característiques i els canvis d’una
etapa a l’altra, que poden causar una sèrie de crisis. El pas de la infantesa a
l’adolescència, d’aquesta a la joventut, l’adult de mitjana edat i l’adult
madur. Veiem ara el que s’ha anomenant de diferents maneres: la tercera edat,
els avis, la gent gran, etc.
La vida de les
persones s’ha allargat molt i tendeix a fer-ho més. L’edat a la què les
persones es fan “grans” cada cop és més alta, degut a les condicions de vida,
l’alimentació, la higiene, els avenços de la medicina, etc. I també han canviat,
i molt, les condicions en què les persones es fan grans. Cada cop hi ha més
persones grans amb una fortalesa i un estat de salut que els permet portar una
vida plena i activa. Des de fa uns anys es parla de tercera i de quarta edat. La tercera edat seria aquella en què la
persona ja no té obligacions laborals, es jubila, però està activa i amb ganes
de fer moltes coses. La quarta edat seria aquella en què la persona, per les
seves condicions físiques comença a dependre dels altres i es torna molt més
sedentària. Parlem, doncs, d’aquest primer grup, el dels ancians actius i
vitals.
Fins a la dècada dels
60 del segle XX no es fomentava la cultura de l’oci. La vida de les persones
girava entorn a la feina, les obligacions i la família. Només els festius es
permetien fer algun “extra”, que acostumava a ser dinar amb la família o alguns
amics. Només alguns homes acostumaven a “anar al bar”, i les dones no tenien
activitats d’oci.
A partir d’aquesta
època, es comença a promoure la cultura de l’oci. Això té a veure amb el
desenvolupament econòmic de tot un sector, però també té una conseqüència
important en la vida social i la psicologia. La varietat d’ofertes d’oci és
cada cop més amplia: balls de tota mena, esports variats a l’abast de tothom,
cantar, tocar instruments, manualitats i expressió artística, esoterisme, grups
d’ajuda mútua, tallers d’escriptura, de lectura, grups excursionistes, i un
llarg etc. d’opcions per a no avorrir-nos.
Quan els nostres avis
es jubilaven, sovint queien en depressió. La seva vida, que estava centrada en
la feina (i ni tant sols en les tasques domèstiques o la cura dels nens),
deixava de tenir sentit. La idea de “ser productiu”, de ser “útil a la
societat” els feia sentir que ja no “servien per res”, que eren un destorb per
a la societat, que ja no tenien res a aportar al món. En el cas de les
mestresses de casa, això no passava, perquè elles seguien treballant en les
tasques domèstiques mentre tenien forces per fer-ho.
Això, sortosament ha
canviat. Les noves generacions que arriben a la jubilació, ja han viscut en la
cultura de l’oci. Ja s’han acostumat a tenir aficions. Les aficions ajuden
també a teixir una xarxa social, d’amics i coneguts. Encara hi ha persones que
han centrat la seva vida només en treballar, però cada cop en són menys. Una
part de les energies de la persona se centra en l’esbarjo i les aficions. Per
això és tant important no centrar la nostra vida en un sol objectiu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada