La setmana passada
vèiem que l’esperança implica un sentiment d’alegria, un pensament positiu, una
actitud enfocada cap a un objectiu i una certa dosi de fe. Però veiem quines
son les causes de que alguns cops perdem l’esperança.
Un dels principals
motius és la manca de realisme. Hi ha situacions òbvies que caldrà acceptar:
per exemple, quan ens entestem en aconseguir l’amor d’una persona que ens ha
dit un cop i un altre que no vol res amb nosaltres. L’esperança en aconseguir alguna
cosa, ha d’anar acompanyada de realisme. Si ens proposem metes impossibles,
viurem forçosament desesperançats. Hem de confiar en les nostres possibilitats
i recursos i no viure pendents, per exemple, que ens toqui la loteria. Hem de
lluitar per allò que, de manera realista, podem aconseguir. A menor escala,
també és una actitud realista el pensar que trobarem obstacles en el nostre
camí; si pensem que tot serà un camí de roses, és probable que llencem la
tovallola a la primera dificultat.
Un altre motiu
d’actitud poc esperançada és el pessimisme, la sobrevaloració dels aspectes
negatius. Un excés d’actitud crítica ens farà gastar més energia en criticar
que en intentar-ho. Anticiparem les dificultats abans que apareguin.
La desvalorització
d’allò que s’ha aconseguit i l’excés de crítica al passat ens restarà energia
de cara al futur.
L’estat d’ànim
depressiu tendeix al pensament desesperançat: “no ho aconseguiré”, “no val la
pena intentar-ho”, són frases que es repeteixen algunes persones i que també
resten energia i minven l’esperança.
La confiança en
l’ésser humà en general, en les seves capacitats, és fonamental. Hi ha persones
que no confien en l’ésser humà. I difícilment tindran una actitud esperançada.
Un altre motiu és la
por al fracàs. És normal tenir por quan esperem aconseguir alguna cosa. Però hi
ha persones a les quals els frena una excessiva por al fracàs, la por a no
aconseguir-ho i ni tant sols ho intenten.
La impaciència és una
enemiga natural de l’esperança. Molts cops, quan esperem una cosa, la volem d’immediat.
Cal mesurar el temps d’una manera realista.
Per últim, cal tenir
en compte que una actitud esperançada en el futur no ens ha d’impedir viure en el present, aquí i ara, d’una
manera satisfactòria.
La propera setmana, el
pensament positiu.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada