La
setmana passada vam veure la diferència entre estar trist i estar deprimit. La tristesa
és un sentiment que cal manifestar quan hi ha un motiu, i que no té per què
portar a una depressió.
La
depressió és un trastorn que acostuma a necessitar ajuda professional. És un
trastorn de l'estat d'ànim que també es coneix com a “distimia”. Vèiem que es
caracteritza per un estat generalitzat “sense energia”, apatia, etc. Hi ha
depressions que remeten de manera espontània, però d'altres es poden cronificar
i agreujar. La persona va deteriorant els diferents aspectes de la seva vida,
començant per la comunicació, la vida social, cada cop es tanca més en sí
mateixa, rebutja l'ajut dels altres i les propostes d'esbarjo. La depressió
també acaba afectant a l'àmbit laboral i familiar. També es nota un decaïment
inclús a nivell físic (espatlles més baixes, cap mirant al terra, braços tirats
endavant, com si vulguessin “tapar” la caixa toràcica...). Hi ha un
abandonament de la pròpia imatge, la persona no s'arregla, fins i tot pot caure
en la manca d'higiene personal, etc.
Un
dels papers que juga la família més propera, és la “d’obligar” a la persona
deprimida a seguir una mínima rutina. Si la persona no treballa, tindrà
tendència a passar moltes hores al llit. Cal que porti una rutina, que no es
deixi arrossegar pel propi abandonament, que tingui cura de la seva higiene
personal i del seu aspecte. Si se li ha receptat medicació, controlar en la
mesura del possible que la prengui. També és important que faci alguna
activitat, apuntar-se a un gimnàs, a algun curs, etc. Caldrà animar-la a
fer-ho. I cal tenir en compte, que les pastilles no curen, només ajuden a pal·liar
els símptomes, a aixecar una mica l'estat d'ànim o a relaxar, però a sota de
tota depressió acostuma a haver-hi una causa, que caldrà treballar amb l'ajut
d'un psicòleg o psicoterapèuta. I sobretot, cal tenir molta paciència, no
culpar a la persona pel fet d'estar deprimida. Pensem que és una malaltia, que
la persona no és culpable del què li passa.
Menció
a banda mereix l'actitud victimista. Es l'actitud d'algunes persones,
que es passen la vida lamentant-se per tot i queixant-se de tothom. Es tracta
d'una actitud vital. Tant se val com els vagin les coses, sempre troben motius
de queixa. Sembla que els seus problemes son més importants que els dels
altres, i que tothom té “l’obligació” d'escoltar-los i estar per ells. Si no són
el centre d'atenció, s'indignen i fan sentir culpables a qui tenen al voltant.
Es queixen que tothom els deixa de banda, i es tornen exigents i tirànics amb
familiars i amics.
Un
dels trets característics de les persones amb actitud victimista, és que no
volen solucions. Qualsevol suggeriment per animar-se, fer alguna activitat,
buscar ajuda, etc., és sistemàticament rebutjat amb excuses de tot tipus: “no
tinc temps”, “no tinc diners”, “no tinc forces”..., i les persones properes
acaben afartant-se i deixant d'escoltar-los. La part més difícil per als
familiars propers és no caure en el parany de la culpa, per la qual els
victimistes en son grans experts. Tot i que no és fàcil, la recomanació general
és “fer per ells fins on ens vagi bé” i no sentir-nos culpables de no fer més.
Fem el que fem per ells, ens seguiran criticant i culpabilitzant de “tenir-los
abandonats”. És molt difícil que una persona victimista reconeixi que ho és i
deixi de ser-ho. Necessita una gran actitud d'autocrítica i també empatitzar
amb els sentiments i necessitats dels altres, i aquestes són dues coses que
precissament li manquen al victimista.
La
setmana que ve, parlarem de la por.
Telf.:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada