(Dedicat
a K)
La setmana passada
varem parlar de la por a la soledat, que té a veure amb la por al buit. També
varem veure com la societat ens condiciona amb la idea de que “estar sol” o
anar a algun lloc sol és sinònim de tristesa.
Soledat i parella:
sovint escolto la expressió “estar sol” com a sinònim de no tenir parella: “i tu, estàs sol? (o sola)?” (tu no
tens parella?). El fet de tenir parella o no, té a veure amb diverses
circumstàncies. Pot ser degut a un trencament, a no haver trobat a la persona
adequada o simplement, a una elecció personal, a no voler tenir parella, pels
motius que sigui: perquè es té una personalitat molt independent i no es vol
tenir un compromís, perquè la persona no està disposada a pagar qualsevol preu
per tenir parella, perquè s’espera a trobar algú amb qui hi hagi molta
afinitat, etc. Però, sigui com sigui, el
fet de tenir parella o no, no hauria d’estar lligat a la soledat o la
companyia. Es pot tenir parella i sentir-se sol, i es pot no tenir-ne i sentir-se
acompanyat. Si volem tenir parella només per no sentir-nos sols, podem cometre
un greu error.
Si estic amb algú, no em sentiré sol? Sovint, a teràpia, he escoltat una història similar, en persones que han
trencat o estan a punt de trencar amb la parella: “mai m’havia sentit tant sol
(o sola) com estant al costat de la meva parella i sentint el buit, o l’abisme
entre els dos”. Quan entre dues persones es trenca la comunicació, el lligam
afectiu, el buit és molt gran, la sensació de soledat pot ser molt gran. Això
és degut a què esperem de l’altre allò que no trobem.
Si visc sol, em sentiré sol? Vèiem
la setmana passada, que la soledat no és un estat, no es tracta del número de
gent que tenim al voltant, si no d’un sentiment: ens sentim sols o acompanyats,
en funció del nostre sentiment amb nosaltres mateixos i amb les persones a qui
estimem. Una persona pot viure sola, en un lloc poc habitat, i sentir-se
estimada i connectada amb aquells que són importants per a ell o ella.
Et trobo molt a faltar. Una
de les sensacions més fortes que tenim de soledat es dona quan trobem a faltar
a algú. El buit que deixa una persona quan marxa, sigui de manera temporal o
definitiva, ens provoca una forta sensació de soledat. Amb el temps, ens anirem
acostumant a l’absència d’aquesta persona i anirem omplint el buit amb
activitats diverses o amb la companyia d’altres persones.
Els altres em deixen de banda. Hi
ha persones que sempre se senten soles. I això pot tenir a veure, amb la
idea de que els altres han d’omplir el nostre buit, el nostre temps, els
nostres sentiments de soledat i tristesa. Hi ha persones que es passen la vida
“tirant en cara” als altres que no els truquen prou o que no els van a veure
amb prou freqüència. El problema no és dels que “no truquen” si no de la idea equivocada, de que els altres estan
en aquest món per a omplir els nostres buits i cobrir les nostres necessitats.
Si tenim sovint la sensació de que “els altres no em truquen”, o “tothom em
deixa de banda”, cal plantejar-nos si no estem esperant massa dels altres, si
ens estem despreocupant de nosaltres mateixos. Caldrà replantejar-nos què necessitem i què estem fent per
aconseguir-ho. Per exemple, nosaltres ja truquem? què estem fent per a
estar amb els altres? ens movem? o simplement esperem asseguts a que siguin els
altres els qui vinguin? En què ocupem el nostre temps? tenim massa temps
desocupat i esperem que els altres l’omplin? Potser esperem massa dels altres,
i fem poc per a nosaltres mateixos.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada