I per fi... l'alegria!

Després de parlar de la ràbia, la tristesa i la por, arriba el torn al quart dels sentiments bàsics: l'alegria.

L'alegria és un sentiment positiu associat a la felicitat, el plaer, la satisfacció, etc.
Ja des de la filosofia i més tard des de la psicologia, el pensament més estès és que les persones perseguim la felicitat com a fi últim de la nostra existència.

Quan pensem en alegria, pensem en riure, en jugar, en ballar. Pensem més aviat en moviment i expressió. Pensem en nens. Els nens tenen la capacitat de riure per qualsevol cosa, de convertir en un joc l'activitat més insignificant i gaudir de qualsevol moment. La dutxa, posar-se les sabates, batre els ous per fer una truita... qualsevol acció, per insignificant que sigui, es pot transformar en alegria.

Però, per què els adults no tenim aquesta capacitat? De fet, hauríem de ser capaços d'expressar tots els sentiments lliurement, plorar quan toca plorar, enfadar-se quan toca estar enfadat, etc. Però hi ha moltes persones adultes per a les quals el sentiment principal és la ràbia, o la tristesa o la por. Van pel món amb mala cara, amb expressió de ràbia, enfadant-se amb tot i amb tothom, queixant-se de tot, protestant a cada moment. O bé, amb una actitud pessimista, de decaïment. O amb la por cap a tot.



Per què no anar pel món de manera alegre, rient de tot, relativitzant els petits entrebancs de la vida?



Molts cops això és degut al que anomenem “sentiments paràsits”. La persona transforma totes les emocions en una de sola, que domina la seva vida. És molt típic trobar persones que davant d’una situació que per lògica suscitaria tristesa, senten ràbia, transformen en enfado una situació dolorosa. O bé, les persones que senten por quan haurien de sentir ràbia, davant d'una agressió o una injustícia, es fan “petites” i no reaccionen, es queden atrapades en la por. Podríem posar molts altres exemples de sentiments paràsits.

La lliure expressió dels sentiments té a veure amb allò que varem viure de petits. La nostra família d'origen és la que ens ha servit de guia de com hem d'actuar, inclús de com hem de sentir. Hi ha famílies en les què està prohibit enfadar-se. No es permet l'expressió de la ràbia, és “de mala educació”. En altres, la consigna és no manifestar la tristesa, està mal vist, fins i tot es ridiculitza a la persona que plora. En d'altres, és la por la que es reprimeix. I també hi ha famílies “serioses”. Tots els adults van pel món amb cara seriosa, no riuen pels acudits, inclús hi ha famílies que no fan celebracions ni festes, o si les fan, són des d'una actitud molt “intel·lectualitzada”, es fan les festes d'una manera molt mesurada i seriosa.


Aquests patrons de conducta poden haver influït en com som nosaltres i com vivim la nostra alegria. Però la nostra infantesa ja va passar..., parem-nos a pensar com actuava la nostra família respecte a la manifestació dels sentiments, i com actuem nosaltres. I pensem, si és la manera que realment volem, o pel contrari volem donar-nos permís per sentir i expressar un sentiment determinat.

Per últim, vull recordar un cop més, que no es tracta només de riure per tot, es tracta de poder disposar dels nostres sentiments, de tots ells, per “utilitzar-los” en les diferents ocasions.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada