Després de parlar de la ràbia, la
tristesa i la por, arriba el torn al quart dels sentiments bàsics: l'alegria.
L'alegria és un sentiment positiu
associat a la felicitat, el plaer, la satisfacció, etc.
Ja des de la filosofia i més tard
des de la psicologia, el pensament més estès és que les persones perseguim la
felicitat com a fi últim de la nostra existència.
Quan pensem en alegria, pensem en
riure, en jugar, en ballar. Pensem més aviat en moviment i expressió. Pensem en
nens. Els nens tenen la capacitat de riure per qualsevol cosa, de convertir en
un joc l'activitat més insignificant i gaudir de qualsevol moment. La dutxa,
posar-se les sabates, batre els ous per fer una truita... qualsevol acció, per
insignificant que sigui, es pot transformar en alegria.
Però, per què els adults no tenim
aquesta capacitat? De fet, hauríem de ser capaços d'expressar tots els
sentiments lliurement, plorar quan toca plorar, enfadar-se quan toca estar
enfadat, etc. Però hi ha moltes persones adultes per a les quals el sentiment
principal és la ràbia, o la tristesa o la por. Van pel món amb mala cara, amb
expressió de ràbia, enfadant-se amb tot i amb tothom, queixant-se de tot,
protestant a cada moment. O bé, amb una actitud pessimista, de decaïment. O amb
la por cap a tot.
Per què no anar pel món de manera
alegre, rient de tot, relativitzant els petits entrebancs de la vida?
Molts cops això és degut al que
anomenem “sentiments paràsits”. La persona transforma totes les emocions en una
de sola, que domina la seva vida. És molt típic trobar persones que davant d’una
situació que per lògica suscitaria tristesa, senten ràbia, transformen en
enfado una situació dolorosa. O bé, les persones que senten por quan haurien de
sentir ràbia, davant d'una agressió o una injustícia, es fan “petites” i no
reaccionen, es queden atrapades en la por. Podríem posar molts altres exemples
de sentiments paràsits.
La lliure expressió dels
sentiments té a veure amb allò que varem viure de petits. La nostra família
d'origen és la que ens ha servit de guia de com hem d'actuar, inclús de com hem
de sentir. Hi ha famílies en les què està prohibit enfadar-se. No es permet
l'expressió de la ràbia, és “de mala educació”. En altres, la consigna és no
manifestar la tristesa, està mal vist, fins i tot es ridiculitza a la persona
que plora. En d'altres, és la por la que es reprimeix. I també hi ha famílies
“serioses”. Tots els adults van pel món amb cara seriosa, no riuen pels
acudits, inclús hi ha famílies que no fan celebracions ni festes, o si les fan,
són des d'una actitud molt “intel·lectualitzada”, es fan les festes d'una
manera molt mesurada i seriosa.
Aquests patrons de conducta poden
haver influït en com som nosaltres i com vivim la nostra alegria. Però la
nostra infantesa ja va passar..., parem-nos a pensar com actuava la nostra família
respecte a la manifestació dels sentiments, i com actuem nosaltres. I pensem,
si és la manera que realment volem, o pel contrari volem donar-nos permís per
sentir i expressar un sentiment determinat.
Per últim, vull recordar un cop
més, que no es tracta només de riure per tot, es tracta de poder disposar dels
nostres sentiments, de tots ells, per “utilitzar-los” en les diferents
ocasions.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada