Vull
iniciar un cicle d'articles dedicats al món de la parella, l'amor, la
sexualitat, la convivència, etc. Avui començaré per explicar les diferents
fases per les què passa una relació entre dues persones.
Segons
alguns estudis sobre les relacions de parella, aquesta passa per diferents
etapes, que es poden comparar de manera molt aproximada a les fases de
desenvolupament infantil, respecte a la relació amb la mare.
1a
etapa: Enamorament. Per a enamorar-se cal trencar els propis límits per
“fusionar-se” amb l'altre. Durant aquesta etapa es deixen una mica de banda els
propis gustos i preferències, i lo més important és el contacte amb l'altra
persona. Intentem donar la millor imatge de nosaltres mateixos i posem afany en
buscar els punts en comú amb l'altra persona. Sembla que siguem “ànimes
bessones”, ens agrada el mateix, ens posem d'acord en tot... És una etapa molt
dolça, sense complicacions, en què tot flueix. Ens aporta una gran quantitat
d'endorfines (hormona de la felicitat) i ens sentim feliços, plens d'energia i
positivisme. Hi ha la sensació d'estar “surant en un núvol”. També afecta
positivament a la nostra autoestima, en sentir-nos valorats i admirats per
l'altra persona.
A
tothom li agradaria quedar-se eternament en aquesta etapa, però si fos així no
podríem funcionar com a individus, no tenim disponibles les nostres capacitats
al 100%. La nostra energia està centrada en la relació i en l'altre. Tampoc
veiem a l'altre amb objectivitat, es realcen les semblances i es minimitzen les
diferències i els defectes.
En la
ment del nadó, es creu “part de la mare”, encara no ha arribat a la conclusió
de que ell i la mare són dues persones diferents. Obté tot allò que necessita.
Hi ha una dependència absoluta de la mare.
2a
etapa: Fase simbiòtica: Es caracteritza per una dependència mútua. Els plans es
fan comptant amb l'altre, pensant en l'altre. Ens adaptem a la vida i les
necessitats de la parella. Si aquesta etapa dura massa, la relació no progressa
i les dues persones no poden fer res sense l'altre. És necessari en algun
moment, començar a diferenciar-se. Hi pot haver una lluita de “ni amb tu ni
sense tu”. Pot ser que un dels dos sigui més dependent que l'altre i llavors
pateixen els dos, un per sentir-se “abandonat” i l'altre per sentir-se
“lligat”.
En el
nadó, hi ha un lligam molt estret amb la mare. S'estableix una comunicació
mare-nen exclusiva.
3a
etapa: Diferenciació: És quan es comencen a definir les diferències individuals
de cadascú. Per a molts suposa una desil·lusió, és adonar-se que l'altre no és
realment com jo el veia, sinó que és algú amb personalitat pròpia, amb defectes
i manies, com qualsevol altra persona. Hi pot haver una sensació d'engany, de
“estàs canviant”. En realitat no canviem, simplement ens mostrem com som en
realitat, ens adonem de les diferències. És quan comencem a veure qui és en
realitat l'altra persona, descobrim que no és “perfecte”, que és “simplement
humà”. És un bon moment per progressar en la relació, per apropar-nos a la
persona real, definint els nostres límits, els nostres gustos i preferències. És
quan ja no cal que veiem el futbol cada diumenge amb l'altre, (que havia
arribat a pensar que ens agradava molt), ni cal que sortim cada dia amb
ell/ella i els seus amics.
Aquesta
etapa té diferents fases que continuarem en el proper article.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada