La
setmana passada vam veure les primeres etapes de la relació de parella:
l’enamorament, etapa en la qual només veiem les virtuts de l’altra persona i
aquesta es converteix en el centre del nostre univers, i l’etapa simbiòtica, que
és una etapa de molta dependència mútua.
La
tercera fase, la diferenciació, s’inicia en el moment en què descobrim
veritablement a l’altra persona. Comencem a adonar-nos que l’altre és una
persona amb defectes i manies, és simplement humà. I aquí és on podríem dir que
comença la veritable relació de la parella.
Es
comencen a treballar les diferències, tu ets tu i jo sóc jo. Es comencen a fer
coses per separat, cadascú es defineix com a persona, i caldrà treballar molts
temes. Aquí és important que hi hagi confiança i comunicació, que les dues
persones puguin expressar com se senten. És molt important entendre que l’altre
no és el meu “clon”, que té personalitat pròpia, gustos diferents als meus,
possiblement també té alguna afició que jo no comparteixo, té la seva feina,
els seus amics, la seva família... i això s’ha de respectar. Igualment,
nosaltres tenim les nostres aficions, amistats, família, etc. Cal buscar els
punts d’unió, un temps per a cadascú i un temps per a la parella. I aquest és
potser un dels punts que ocasiona més conflictes en la parella: cal anar
trobant un equilibri, que sigui vàlid per als dos, “un tu, un jo i un
nosaltres”. La principal dificultat rau en que acostuma a haver una de les dues
persones que té moltes aficions, amistats, ocupacions, etc. i l’altre té molt
de temps lliure. Aquest segon potser espera que, al tenir parella, aquesta
ompli els seus espais buits. L’altre espera que li deixin plenament el seu
espai, i seguir fent la seva vida d’abans sense canviar res. Caldrà fer un
esforç per les dues bandes: buscar altres maneres d’omplir els propis buits
sense esperar que sigui la parella qui ho faci, i renunciar a una part de les
aficions, etc. per trobar espais compartits amb la parella. Cal fer un esforç
de maduresa, tolerància i negociació per les dues parts.
Una
altra de les principals dificultats rau en la creença que hem de ser “ànimes
bessones”. Hi ha persones que s’aferren a l’ideal romàntic de sentir-se
eternament enamorats, “com el primer dia”. Això és irreal. Trobarem moments de
connexió amb la parella, podem propiciar els moments romàntics, i està bé que
ho fem, perquè son la “benzina” que necessita la parella per funcionar, però
passat un temps de relació, cal que les dues persones tornin a ser individus
diferenciats. En aquest sentit, les cançons romàntiques, les pel·lícules, les
sèries de la televisió, etc., ens ofereixen una visió distorsionada de la
parella, que cal no confondre amb la parella madura i real.
La
setmana que ve continuarem veient diferents aspectes que formen part de la
construcció de la parella.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada