Ús i abús dels fàrmacs en salud mental

Com ja hem vist amb anterioritat, hi ha diferents models per definir els trastorns psicològics. Existeix tot un ventall de teories que van, des d’atribuir-ho tot a l'aprenentatge i uns hàbits de conducta que es poden modificar, els que parlen gairebé exclusivament dels traumes de la infantesa i com ens segueixen afectant a la vida adulta, (i el tractament es basa en buscar les causes dels nostres problemes en la infantesa), l'important avanç de la recerca genètica, que faria atribuir gairebé tots els nostres mals, tant físics com psicològics a una mena de codi pre-gravat als nostres gens i les teories que parlen de la suma d'una predisposició genètica més la influència ambiental. En l'àmbit més mèdic, el ventall aniria des d’atribuir tots els trastorns a un desajust bioquímic, que se solucionaria amb l'administració de fàrmacs, fins a l'altre extrem, el de les teories psico-somàtiques, com la de la Louise Hay, que atribueix tots els trastorns físics a un origen psicològic. He arribat a sentir la teoria de què, quan un pateix un accident, d'alguna manera ha “provocat” que li passés allò, per aprendre alguna cosa de la vida, per “curar-se” d'alguna cosa.

Però avui em vull centrar en un recent article que he llegit sobre l'excessiu ús de la farmacologia en el tractament dels trastorns mentals.


Tant en psicologia com en psiquiatria, hi ha una mena de “bíblia” a on es classifiquen i defineixen tots els trastorns mentals: el DSM (Diagnostic and Statistical Manual of mental disorders), elaborat i revisat periòdicament per l`APA (associació americana de psiquiatria). Aquest manual és acceptat de manera gairebé unànime per tota la comunitat psicològica i psiquiàtrica mundial. També hi ha una altra classificació oficial dictada per l’OMS, la CIE, que actualment va per la seva desena versió. Així doncs, es van fent revisions, eliminacions de categories, ampliacions, aclariments i aparició i descripció de nous trastorns mentals a cada nova versió. El mes de maig de 2013 es va presentar als Estats Units la versió DSM-V, que no arribarà a Espanya traduïda fins el 2014.

Però són bastants les veus crítiques que s'alcen per denunciar l'excessiva influència de la potent indústria farmacològica en la revisió d'aquest manual.

Els primers psicofàrmacs es van comercialitzar als anys 50. El popular Prozac (conegut antidepressiu) apareix als anys 80. L'augment del número de diagnòstics de trastorns mentals s'ha disparat els darrers anys de manera alarmant. En els darrers 10 anys s'ha triplicat el nombre de persones que consumeixen alguna mena d'antidepressiu, i la nova generació d'antipsicòtics s'ha convertit en líder de vendes a nivell mundial, per damunt de qualsevol altre fàrmac que tracti malalties físiques.

Totes aquestes dades estan fent que es qüestioni el model mèdic-farmacològic de la psicologia i psiquiatria. D'una banda, es qüestiona la eficàcia real dels propis medicaments. De l'altra, l'augment alarmant d'etiquetes i nous trastorns, així com dels diagnòstics psicològics. Realment estem davant d'un fenomen de “malaltia mental col·lectiva”? O aquesta riuada de trastorns obeeix més als interessos de la indústria farmacèutica?

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada