Com ja
hem vist amb anterioritat, hi ha diferents models per definir els trastorns
psicològics. Existeix tot un ventall de teories que van, des d’atribuir-ho tot
a l'aprenentatge i uns hàbits de conducta que es poden modificar, els que
parlen gairebé exclusivament dels traumes de la infantesa i com ens segueixen
afectant a la vida adulta, (i el tractament es basa en buscar les causes dels
nostres problemes en la infantesa), l'important avanç de la recerca genètica,
que faria atribuir gairebé tots els nostres mals, tant físics com psicològics a
una mena de codi pre-gravat als nostres gens i les teories que parlen de la
suma d'una predisposició genètica més la influència ambiental. En l'àmbit més
mèdic, el ventall aniria des d’atribuir tots els trastorns a un desajust
bioquímic, que se solucionaria amb l'administració de fàrmacs, fins a l'altre
extrem, el de les teories psico-somàtiques, com la de la Louise Hay, que
atribueix tots els trastorns físics a un origen psicològic. He arribat a sentir
la teoria de què, quan un pateix un accident, d'alguna manera ha “provocat” que
li passés allò, per aprendre alguna cosa de la vida, per “curar-se” d'alguna
cosa.
Però
avui em vull centrar en un recent article que he llegit sobre l'excessiu ús de
la farmacologia en el tractament dels trastorns mentals.
Tant en
psicologia com en psiquiatria, hi ha una mena de “bíblia” a on es classifiquen
i defineixen tots els trastorns mentals: el DSM (Diagnostic and Statistical
Manual of mental disorders), elaborat i revisat periòdicament per l`APA
(associació americana de psiquiatria). Aquest manual és acceptat de manera
gairebé unànime per tota la comunitat psicològica i psiquiàtrica mundial. També
hi ha una altra classificació oficial dictada per l’OMS, la CIE, que actualment
va per la seva desena versió. Així doncs, es van fent revisions, eliminacions
de categories, ampliacions, aclariments i aparició i descripció de nous
trastorns mentals a cada nova versió. El mes de maig de 2013 es va presentar
als Estats Units la versió DSM-V, que no arribarà a Espanya traduïda fins el
2014.
Però són
bastants les veus crítiques que s'alcen per denunciar l'excessiva influència de
la potent indústria farmacològica en la revisió d'aquest manual.
Els
primers psicofàrmacs es van comercialitzar als anys 50. El popular Prozac
(conegut antidepressiu) apareix als anys 80. L'augment del número de
diagnòstics de trastorns mentals s'ha disparat els darrers anys de manera
alarmant. En els darrers 10 anys s'ha triplicat el nombre de persones que
consumeixen alguna mena d'antidepressiu, i la nova generació d'antipsicòtics
s'ha convertit en líder de vendes a nivell mundial, per damunt de qualsevol
altre fàrmac que tracti malalties físiques.
Totes
aquestes dades estan fent que es qüestioni el model mèdic-farmacològic de la
psicologia i psiquiatria. D'una banda, es qüestiona la eficàcia real dels
propis medicaments. De l'altra, l'augment alarmant d'etiquetes i nous
trastorns, així com dels diagnòstics psicològics. Realment estem davant d'un
fenomen de “malaltia mental col·lectiva”? O aquesta riuada de trastorns obeeix
més als interessos de la indústria farmacèutica?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada