Decedir o acceptar (1)

En la pràctica del dia a dia de la consulta de psicologia, m'he adonat que la majoria dels problemes que tenim es redueixen a dues qüestions: Decidir o acceptar.

Les decisions. Blanc o negre, sí o no, donar un pas, dir una cosa, marxar o quedar-se,... si la solució sembla tan fàcil, per què no ho fem? ¿Per què esperem mil anys a resoldre-ho posant-nos excuses, demorant, enganyant-nos a nosaltres mateixos amb la idea que “ja s'arreglarà sol”, que “tampoc és tan greu”, “és una crisi passatgera”, etc.?

Generalment ens aturen els dubtes i la por. Els dubtes de si estem prenent la decisió correcta, si no ens estem precipitant, si ens equivoquem... Abans de prendre una decisió important, segur que li hem donat mil voltes i hem arribat mil cops a la mateixa conclusió. Ho hem explicat als amics, a la família, a tothom que ens vulgui escoltar, i tothom ens ha dit quina era la solució correcta. I tot i amb això, seguim dubtant...


Hi ha persones que, per la seva personalitat, dubten sempre de tot, sistemàticament. Els costa fins i tot triar un fuet al supermercat, o unes sabates. Passen una bona estona amb dos parells de sabates a la mà, les deixen, marxen, tornen, se les tornen a provar, finalment n'agafen unes,  i l'endemà tornen a la botiga a canviar-les per les altres, pensant que “aquelles” eren les millors. I s'enduran les altres, i seguiran dubtant fins que les llencin per velles, de si van triar les correctes. Hi ha una fantasia recurrent que els enganya: la de creure que hi ha una decisió correcta i una altra d'equivocada. Probablement els van criticar amb duresa quan eren petits, els van exigir molt, havien de ser perfectes. Aquesta creença és un engany. Tot, absolutament tot, té pros i contres. I s'ha de decidir. La vida és plena de decisions, des de la més senzilla fins a la més complicada. Això que triem té avantatges i inconvenients. I allò que deixem, també. Però hem de triar, constantment, per poder avançar. I hem de renunciar. Triar comporta renunciar, acomiadar-se, deixar coses i persones enrere. Cal triar per poder avançar.

I la por? Més enllà de la por a equivocar-se, hi ha la por a fer un pas important. La por de llançar-se al buit. Voldríem tenir un paper amb la garantia que tot sortirà bé. Però no el tenim. I segur que ens en sortirem, però la por ens atura. La por a què pensaran els altres. La por a no ser acceptats. A que les persones que son importants per a nosaltres no ens recolzin. La por a quedar-nos sols. A patir. A perdre algú pel camí. A sortir de la nostra “zona de confort”.

Què és la zona de confort? És la nostra estabilitat, la situació coneguda en la què ens sentim segurs, encara que ens estigui mortificant. Preferim allò dolent conegut a allò bo per conèixer. Ens hem habituat a la nostra situació actual, encara que no sigui la més idònia, encara que tingui molts inconvenients. Però és la que coneixem. Sortir de la zona de confort implica abandonar el nostre cau segur i arriscar-nos. Implica un trencament, un risc. Però cal trencar i arriscar-se per poder avançar. Cal que confiem en nosaltres mateixos. L'estancament ens bloqueja, ens fa menystenir les nostres pròpies capacitats. Ens adorm. Tenim moltes més capacitats que les que fem servir habitualment.

Vull acabar el meu article d'avui amb una frase de Patrick Oventor:

“Quan avancem fins als límits de tota la llum de què disposem i donem un pas en la foscor de lo desconegut, creiem que només poden passar dues coses: Hi haurà alguna cosa sòlida que ens sustenti, o aprendrem a volar.”

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada