La superació: convertir una desgràcia en lluita

Estela Barnes de Carlotto era una mestra, directora d'escola, i mare de 4 fills de Buenos Aires. L'any 1977, l'exèrcit, en plena dictadura militar, va segrestar la seva filla Laura, de 22 anys, que estava embarassada de 3 mesos. Cinc mesos més tard, van saber a través d'una companya de captiveri, que la seva filla seguia viva i embarassada. De res van servir les moltes gestions i lluites de la família perquè els la retornessin. A finals del 78 l'exèrcit els van retornar la seva filla, morta. A partir d'aquell dia, Estela va començar a buscar el seu nét. Fa 36 anys que el busca. Encara no l'ha trobat.

No puc ni imaginar els sentiments d'angoixa, de por, de dolor, d'injustícia, ràbia, impotència... que van viure Estela i la seva família. Però ella va fer allò que és tant difícil de fer, va treure forces d'on pensava que no n'hi havia, va transformar el seu dolor en amor pel nét que no coneixia, va convertir la ràbia en lluita.

Al començament, sola. Després van ser 12. Poc a poc, se'ls van anar unint altres mares i àvies, que buscaven els seus fills i néts desapareguts. Encara hi havia dictadura. Les van perseguir, amenaçar, fins i tot en van detenir i torturar a alguna. Però elles van continuar lluitant. Es reunien a la Plaza de Mayo amb mocadors blancs al cap, (bolquers de roba) per reivindicar l'aparició dels seus.

Va arribar la democràcia, i van pensar que tot canviaria. Però el nou govern va dictar la “Ley de punto final” per la qual s'arxivaven tots els casos de desaparicions i tortures i s'indultava als militars de la dictadura. 30.000 adults i uns 500 nens i nenes desapareguts, sense cap explicació. Més injustícia. Més ràbia. Més impotència. I més transformació en lluita. Van sortir fora del país, van cercar ajut als investigadors de l'ADN. El seu soroll va arribar arreu del món. Aquestes mares i àvies, moltes d'elles mestresses de casa, apolítiques, van remoure el cel i la terra. El 1984 es va identificar la primera nena desapareguda. L'any 87 l'estat va crear un banc l'ADN. No va ser fins l'any 2003 que es va reobrir la causa de la dictadura i es va jutjar i condemnar els culpables.

Han passat 30 anys des que es va acabar la dictadura. S'han recuperat 109 nens, ara ja adults, que van estar donats en adopció, molts d'ells a famílies de militars, de manera il·legal. Ara, l’organització Abuelas de la Plaza de Mayo rep subvenció governamental, té unes 100 persones a sou i centenars de voluntaris, col·laborant. Han rebut un premi de la Unesco i han estat nomenades 5 cops pel premi Nobel de la Pau.

L’Estela, als seus 83 anys, té els cabells blancs i es recolza en un bastó per caminar. Emana la serenor de les persones què estan en pau amb la seva ànima. Segueix recorrent el món, donant conferències arreu per defensar els drets humans.


El dissabte passat, gràcies a la meva estimada amiga Montse Armengou, periodista d'investigació, vaig tenir el privilegi de conèixer personalment l’Estela. Em va recordar unes paraules de Teresa de Calcuta, molt conegudes:

Segueix encara que tothom esperi que abandonis.
No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu.
Fes que en comptes de llàstima et tinguin respecte.
Quan pels anys no puguis córrer, trota.
Quan no puguis trotar, camina.
Quan no puguis caminar, fes servir el bastó.
¡¡¡Però mai t'aturis!!!

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada