Si has de cuidar, cuida't


Al llarg de la vida ens trobem situacions en les quals ens veiem abocats a tenir cura d’algú. La més freqüent és haver de cuidar dels nostres pares quan es fan grans. Però també dels fills, quan són petits, o d’una persona malalta.

Les persones amb dependència, sigui per un trastorn físic o psicològic o ambdós, necessiten cura i atencions constants o molt freqüents. I això pot comportar certes dificultats en la persona cuidadora.

En primer lloc, el més important és tenir en compte les pròpies necessitats. Sovint ens oblidem de nosaltres mateixos prioritzant les necessitats de la persona a la qual cuidem. Això, més tard o més d'hora, ens passarà factura. Cal trobar un equilibri entre les necessitats de l'altre i les pròpies i trobar el temps i la manera de cobrir-les. No som déus, som persones.

També és important que puguem expressar els nostres sentiments, de la manera adequada. La tristesa, el cansament, el desànim, la por a perdre a la persona que cuidem o la sensació de saturació, l'angoixa, la ràbia, la impotència, o fins i tot l'alegria o satisfacció d'estar fent una tasca important, són alguns dels sentiments que podem experimentar. Convé que els puguem compartir amb algú. Tots necessitem ser escoltats, i més quan estem travessant una situació difícil. En el cas de malalties com l'Alzheimer, l'Esclerosi Múltiple, etc., existeixen associacions de malalts, que ofereixen ajut i suport psicològic als familiars, grups de recolzament, etc. És una bona idea compartir la nostra experiència amb altres persones que estan passant pel mateix que nosaltres.

Un dret fonamental és el de demanar ajut. Hi ha persones, que pel seu tipus de personalitat, mai demanen ajut als altres. I hem de pensar que no som infal·libles, que no podrem sempre amb tot. Hi ha persones més disposades que d'altres a donar un cop de mà, però encara que ens trobem amb una negativa, cal seguir buscant fins que trobem a la persona que ens pugui ajudar, si més no, de manera puntual. Mai no hem de fer més del que és humanament possible.

És important saber delegar, comptar amb els professionals a l'hora de prendre decisions, etc. Hi ha decisions mèdiques, legals, etc., que no tenen per què recaure exclusivament sobre nostre. Està bé deixar-se assessorar i aconsellar pels professionals.

Cal no oblidar que, a banda de la nostra tasca com a cuidadors, la nostra vida té molts altres aspectes i interessos que també reclamen el seu espai, incloent una cosa tant simple com el descans, que tant sovint s'oblida.

Una qüestió que entraria dins el debat ètic és: fins a quin punt estem obligats a cuidar als nostres familiars amb dependència. No és fàcil ni agradable deixar-los al càrrec d'una institució, residència, asil, etc. En tot cas, cal que valorem fins a quin punt ens afecta el fet de cuidar la persona dependent a la nostra vida, la nostra salut i el nostre equilibri mental. Hi ha situacions molt desbordants, situacions en les quals se'ns demana tant a tots nivells que es converteix en quelcom que no és humanament sostenible. També estem en el nostre dret indiscutible de delegar aquesta tasca als professionals sense sentir-nos culpables. Sigui com sigui, no és una qüestió fàcil.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada