Al llarg de la vida ens
trobem situacions en les quals ens veiem abocats a tenir cura d’algú. La més
freqüent és haver de cuidar dels nostres pares quan es fan grans. Però també dels
fills, quan són petits, o d’una persona malalta.
Les persones amb
dependència, sigui per un trastorn físic o psicològic o ambdós, necessiten cura
i atencions constants o molt freqüents. I això pot comportar certes dificultats
en la persona cuidadora.
En primer lloc, el més
important és tenir en compte les pròpies necessitats. Sovint ens oblidem de
nosaltres mateixos prioritzant les necessitats de la persona a la qual cuidem.
Això, més tard o més d'hora, ens passarà factura. Cal trobar un equilibri entre
les necessitats de l'altre i les pròpies i trobar el temps i la manera de
cobrir-les. No som déus, som persones.
També és important que
puguem expressar els nostres sentiments, de la manera adequada. La tristesa, el
cansament, el desànim, la por a perdre a la persona que cuidem o la sensació de
saturació, l'angoixa, la ràbia, la impotència, o fins i tot l'alegria o
satisfacció d'estar fent una tasca important, són alguns dels sentiments que
podem experimentar. Convé que els puguem compartir amb algú. Tots necessitem
ser escoltats, i més quan estem travessant una situació difícil. En el cas de
malalties com l'Alzheimer, l'Esclerosi Múltiple, etc., existeixen associacions
de malalts, que ofereixen ajut i suport psicològic als familiars, grups de
recolzament, etc. És una bona idea compartir la nostra experiència amb altres
persones que estan passant pel mateix que nosaltres.
Un dret fonamental és el de
demanar ajut. Hi ha persones, que pel seu tipus de personalitat, mai demanen
ajut als altres. I hem de pensar que no som infal·libles, que no podrem sempre
amb tot. Hi ha persones més disposades que d'altres a donar un cop de mà, però
encara que ens trobem amb una negativa, cal seguir buscant fins que trobem a la
persona que ens pugui ajudar, si més no, de manera puntual. Mai no hem de fer
més del que és humanament possible.
És important saber delegar,
comptar amb els professionals a l'hora de prendre decisions, etc. Hi ha
decisions mèdiques, legals, etc., que no tenen per què recaure exclusivament sobre
nostre. Està bé deixar-se assessorar i aconsellar pels professionals.
Cal no oblidar que, a banda
de la nostra tasca com a cuidadors, la nostra vida té molts altres aspectes i
interessos que també reclamen el seu espai, incloent una cosa tant simple com
el descans, que tant sovint s'oblida.
Una qüestió que entraria
dins el debat ètic és: fins a quin punt estem obligats a cuidar als nostres
familiars amb dependència. No és fàcil ni agradable deixar-los al càrrec d'una
institució, residència, asil, etc. En tot cas, cal que valorem fins a quin punt
ens afecta el fet de cuidar la persona dependent a la nostra vida, la nostra
salut i el nostre equilibri mental. Hi ha situacions molt desbordants,
situacions en les quals se'ns demana tant a tots nivells que es converteix en
quelcom que no és humanament sostenible. També estem en el nostre dret
indiscutible de delegar aquesta tasca als professionals sense sentir-nos
culpables. Sigui com sigui, no és una qüestió fàcil.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada