La setmana passada vam
parlar dels dos grans esculls que trobo a la pràctica terapèutica: prendre
decisions i acceptar situacions. També vam parlar de les dificultats que trobem
a l'hora de decidir, de les pors, etc. No vull tancar aquest tema sense fer un
darrer apunt: el de les diferents possibilitats. Té a veure amb les sortides,
amb la recerca de solucions.
Sovint ens entestem a veure
només dues sortides al nostre problema, blanc o negre, i cap de les dues ens
satisfà. I ens quedem aturats en aquest punt: “Si trio blanc, perdo això. Si
trio negre, m'haig d'enfrontar a allò altre. No vull cap de les dues. No trio.”
Hi ha algunes situacions que inevitablement tenen només dues sortides. Però
molts cops hi ha més opcions que no contemplem, que hem descartat d'entrada
sense pensar-hi més, o que simplement no hem vist. I és en aquestes
possibilitats, en la gama dels grisos, a on probablement trobem la solució que
ens complau més. Cal obrir la nostra ment, escoltar, pensar. I molts cops
trobarem una solució diferent que ens agradarà més.
L'altre gran tema terapèutic
és l'acceptació. Hi ha moltes situacions que no podem canviar. No
depenen de nosaltres. Les coses són com són. I no ens queda més remei que
acceptar-les. Tampoc podem canviar a les altres persones. Són com són.
Pensem en la gran quantitat
d'energia que gastem en lluitar contra allò que és impossible, contra els
molins de vent. Pensem en tot el que podríem fer amb aquesta energia, si la
invertíssim en nosaltres, en els nostres projectes, en millorar com a persones.
Pensem en tot el temps que estem perdent per una causa perduda.
Una feina amb un cap amb qui
és impossible parlar-hi. Una relació de parella que porta temps i temps
estancada, sense que flueixi la comunicació. Una persona que no vol saber res
de nosaltres. Algú que no s'até a raons o que, simplement ens ha dit clarament
que no a alguna cosa... quant de temps i energia estem disposats a invertir en
provar de canviar-ho?
I aquí haurem de parlar
novament de tipus de personalitat. En la vida hi ha situacions que toca
acceptar. I no hi ha volta de full. Els dilluns, seran sempre dilluns. I ens
costarà aixecar-nos i tornar a la rutina. Els plats s'han de fregar, tard o
d'hora, ens agradi o no. Poso exemples senzills, però que serviran per il·lustrar
el que vull explicar.
Hi ha la persona que
s'adapta amb facilitat i ho fa de bon grat. Sap que hi ha coses i situacions a
la vida que s'han de fer o s'han d'acceptar tant si ens agraden com si no. I
quant abans les fem i millor predisposició de l'ànim tinguem, abans acabarem.
Aixequem-nos el dilluns amb un somriure, com si fos divendres. Seguirà sent
dilluns, però estarem més alegres i feliços. Freguem els plats amb una mica de
música, cantant i ballant. Se'ns farà més curt i divertit. Aquesta seria
l'opció de l’adaptació positiva.
Hi ha qui rondina de tot per
sistema. Qui s'oposa a tot, sempre. I decideix que tots els dilluns de la seva
vida anirà pel món amb mala cara. Pitjor per a ell. No deixarà de ser dilluns
un cop cada setmana, i passarà una setena part de la seva vida amb cara
d'amargat. És la mateixa persona a qui se li acumularan els plats i els acabarà
fregant com si fos una condemna a mort. És el rebel.
Hi ha qui va fent com si no
veiés el problema i va posant les mil i una excuses per no enfrontar-s'hi.
Arriba tard al treball tots els dilluns i es deixa sempre els plats sense
fregar. No soluciona el problema, només el posposa. És el demorador.
Finalment tenim el súper-conformista,
el que passa per tots els tubs, sense plantejar-se una altra solució. Es
conforma amb cara de vinagre a qualsevol situació que se li presenti. És el que
ha vingut al món a patir. És el submís. Mai a la vida es comprarà un rentavaixelles,
encara que tingui l'espai i els diners per fer-ho. “Per a què!”
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada