La utilització de certes
metàfores per forçar a l'altre a fer o no fer alguna cosa, són una altra manera
habitual de joc de poder. Per exemple, frases del tipus “si em deixes em
moro”,o “em trencaràs el cor”, “sense tu no sóc res”, estan bé per a un
“bolero”, però a la vida real, ningú es mor per un trencament amorós i tots els
adults som capaços de viure sense un altre adult al costat. “Em mataràs a
disgustos”, “ningú es preocupa per mi”... n'hi ha una infinitat. Una bona
manera de contrarestar-les és contestar en sentit literal: “no crec que un cor
es pugui trencar, tu ets tu i jo sóc jo, sols o acompanyats”, etc.
Hi ha un tipus de joc que
consisteix en impedir que l'altre pensi, que pugui raonar sobre allò que s'està
dient: interrompre, parlar de pressa, parlar molt alt, gesticular, donar cops a
la taula, dir paraulotes, insultar, cridar... serveix per pertorbar el
pensament de l'altre. Així estem en una posició de superioritat sobre l'altra
persona. Per contrarestar-lo, cal tallar el joc: “no seguiré parlant amb tu en
aquestes condicions”, “quan et calmis seguirem parlant”. O també “pensaré amb
calma tot això que m'has dit i ja et contestaré”. Tenim dret a prendre'ns el
nostre temps per raonar i decidir, i aquest tipus de jocs exerceixen pressió
sobre la nostra capacitat de decisió, intenten acoquinar-nos i forçar una
ràpida resposta, que pot no ser allò que veritablement volem dir o fer. També
podem dir-li a l'altre que no ens agrada la seva actitud ni la seva manera de
parlar-nos.
“Ho deus dir de broma, oi?”
“No parles seriosament”. És una manera de des-valoritzar el contingut d'allò
que estem dient, i al mateix temps tractar-nos de beneits o de bojos. Una bona
resposta pot ser “No, parlo del tot seriosament, i veig que no t'agrada això
que t'estic dient”. Tenim dret a verbalitzar els nostres desitjos. Després ja
veurem què vol l'altre i negociarem.
La utilització de la lògica
com a argument: “Té més lògica passar el Nadal a casa dels meus pares que dels
teus”. No és una qüestió de lògica, és una qüestió de preferències. “Té més
lògica anar el cap de setmana a la platja que a la muntanya”. No tenim per què
aportar “proves” per defensar els nostres gustos. Cadascú té els seus. Es pot
negociar, argumentar, però sense jocs de poder.
Desacreditar les fonts: “Jo
no menjo carn, sóc vegetarià”: “Ja t'han rentat el cap aquella gent”.
Consisteix en desacreditar la font d'informació per restar valor a les idees de
l'altre. En tot cas, tot es pot desacreditar, però estem en el nostre dret a
creure en allò que vulguem. La manera cooperadora de argumentar seria: “Malgrat
la teva opinió, segueixo pensant igual. Què vols tu?”
Redefinició de les regles:
suposem que hem pactat que cada dia tria un de nosaltres quin programa de la
televisió veiem. Avui em toca a mi, i la meva parella em diu: “avui fan un
reportatge que és més interessant que la teva sèrie, així que podríem veure el
reportatge”. En aquest joc és fàcil caure en el parany d'argumentar què és més
interessant o més important. I en realitat, l’únic punt a discutir és que
l'altre ens ha canviat les regles del joc: “Avui és dimarts i em toca triar a
mi. Els dimarts veiem la meva sèrie. Però si per a tu és important veure el
reportatge, ho podem negociar. Però no em canviïs les regles del joc a la teva
conveniència”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada