En el darrer article veiem
com es manifesten els símptomes dels abusos sexuals en els més menuts. I els
nens i nenes més grandets?
Normalment, faran un canvi
important de conducta: es tornen més callats i tristos. Però no ens alarmem si
veiem aquests símptomes en els nostres fills: poden ser deguts a molts motius.
Pot ser que en algun moment ho expliquin, a la mare o al mestre, cangur, etc.
Però, malauradament, la majoria s'ho callen. Per què callen els nens quan
pateixen abusos?
Els nens, com ja hem dit en
diverses ocasions, tenen una gran tendència a sentir-se culpables de tot. Cal
tenir en compte que el pensament abstracte comença cap els 11 o 12 anys. Abans,
els nens es creuen gairebé al peu de la lletra allò que se'ls diu. Tampoc tenen
suficients referències com per saber què està bé i què està malament. Els
abusadors els fan callar: “no diguis res d'això, és el nostre secret, si ho
expliques et renyaran”... fins i tot, si són més grandets o grandetes, “tu
m'has provocat”, o el pitjor de tots, “a tu també t'agrada”. Els agraden els
abusos als nens? Per descomptat que no. Però hi pot haver una reacció
fisiològica de plaer que els confon terriblement. També són freqüents els
regals i els suborns: el nen els accepta, i se sent obligat a seguir cedint als
abusos. I una altra manipulació freqüent és “tu ets especial per a mi”, creant
una confusió de sentiments en el menut o menuda.
De vegades els pares sospiten
i pregunten al nen: davant la pregunta directa, acostumen a negar-ho: per
vergonya, culpa, por, etc. I molts cops, en algun moment ho comenten a un adult
proper, o a un amiguet o amigueta, que ho dirà als seus propis pares. Com hem
de reaccionar davant d'això?
Aquest és un tema que
generalment no sabem com manegar. Moltes persones, malauradament, opten per fer
com si no passés res: negar-ho, treure-li importància, etc., perquè no sabem
com enfrontar-ho. I deixen al menor en un estat d'indefensió davant l'abús
d'una banda, i amb la sensació que “és millor no parlar-ne amb ningú” d'una
altra: una doble indefensió. Recordo un cas d'una nena de 9 anys que patia
abusos del seu padrastre. Ho va explicar a les amiguetes i la reacció dels
altres pares va ser no deixar que les seves filles anessin a aquella casa. Res
més. Protegir a les seves filles deixant l'altra nena a mercè de l'abusador
impunement. Per por a parlar amb la mare, a enfrontar-se amb l'abusador, a
“ficar-se a on no els demanaven”... i aquesta impunitat és la que empara als
abusadors per seguir abusant.
Si sospitem que un nen o
nena pateix abusos, no ho deixem córrer: observem, sense formar cap escàndol, i
anem passant missatges al nen o nena de que hi ha persones grans que fan coses
mal fetes, i que els nens no en són culpables. Que ho poden explicar i no
passarà res. Així, el nen agafarà confiança i ho pot acabar explicant. Per
descomptat que l'hem d'apartar de la persona abusadora. Fa poc hi va haver una
dona que va denunciar la seva mare per deixar-la de petita amb l'avi, que ja
havia abusat de la pròpia mare anys enrere. El fer “com si no passés res” no
soluciona el problema. Actuem. Apartem el nen de l'abusador i busquem ajuda
professional per tal de pal·liar les seqüeles.
Quan l'abusador és una
persona molt propera, la cosa es complica: s'implica a tota la família. Hi
haurà reaccions de tota mena. La setmana que ve continuarem amb el tema.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada