Els abusos sexuals en la infància (2)

En el darrer article veiem com es manifesten els símptomes dels abusos sexuals en els més menuts. I els nens i nenes més grandets?

Normalment, faran un canvi important de conducta: es tornen més callats i tristos. Però no ens alarmem si veiem aquests símptomes en els nostres fills: poden ser deguts a molts motius. Pot ser que en algun moment ho expliquin, a la mare o al mestre, cangur, etc. Però, malauradament, la majoria s'ho callen. Per què callen els nens quan pateixen abusos?


Els nens, com ja hem dit en diverses ocasions, tenen una gran tendència a sentir-se culpables de tot. Cal tenir en compte que el pensament abstracte comença cap els 11 o 12 anys. Abans, els nens es creuen gairebé al peu de la lletra allò que se'ls diu. Tampoc tenen suficients referències com per saber què està bé i què està malament. Els abusadors els fan callar: “no diguis res d'això, és el nostre secret, si ho expliques et renyaran”... fins i tot, si són més grandets o grandetes, “tu m'has provocat”, o el pitjor de tots, “a tu també t'agrada”. Els agraden els abusos als nens? Per descomptat que no. Però hi pot haver una reacció fisiològica de plaer que els confon terriblement. També són freqüents els regals i els suborns: el nen els accepta, i se sent obligat a seguir cedint als abusos. I una altra manipulació freqüent és “tu ets especial per a mi”, creant una confusió de sentiments en el menut o menuda.

De vegades els pares sospiten i pregunten al nen: davant la pregunta directa, acostumen a negar-ho: per vergonya, culpa, por, etc. I molts cops, en algun moment ho comenten a un adult proper, o a un amiguet o amigueta, que ho dirà als seus propis pares. Com hem de reaccionar davant d'això?

Aquest és un tema que generalment no sabem com manegar. Moltes persones, malauradament, opten per fer com si no passés res: negar-ho, treure-li importància, etc., perquè no sabem com enfrontar-ho. I deixen al menor en un estat d'indefensió davant l'abús d'una banda, i amb la sensació que “és millor no parlar-ne amb ningú” d'una altra: una doble indefensió. Recordo un cas d'una nena de 9 anys que patia abusos del seu padrastre. Ho va explicar a les amiguetes i la reacció dels altres pares va ser no deixar que les seves filles anessin a aquella casa. Res més. Protegir a les seves filles deixant l'altra nena a mercè de l'abusador impunement. Per por a parlar amb la mare, a enfrontar-se amb l'abusador, a “ficar-se a on no els demanaven”... i aquesta impunitat és la que empara als abusadors per seguir abusant.

Si sospitem que un nen o nena pateix abusos, no ho deixem córrer: observem, sense formar cap escàndol, i anem passant missatges al nen o nena de que hi ha persones grans que fan coses mal fetes, i que els nens no en són culpables. Que ho poden explicar i no passarà res. Així, el nen agafarà confiança i ho pot acabar explicant. Per descomptat que l'hem d'apartar de la persona abusadora. Fa poc hi va haver una dona que va denunciar la seva mare per deixar-la de petita amb l'avi, que ja havia abusat de la pròpia mare anys enrere. El fer “com si no passés res” no soluciona el problema. Actuem. Apartem el nen de l'abusador i busquem ajuda professional per tal de pal·liar les seqüeles.

Quan l'abusador és una persona molt propera, la cosa es complica: s'implica a tota la família. Hi haurà reaccions de tota mena. La setmana que ve continuarem amb el tema.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada