Els abusos sexuals en la infància (3)

Com podem evitar els abusos als nostres fills? Com hem de reaccionar si sospitem que estan patint abusos?

Els nens més vulnerables són els més menuts, que no saben explicar-ho, i nens amb retard mental. També les criatures que pateixen mancances afectives per part de la família, que se sentiran afalagats per les adulacions dels abusadors, poden ser preses més fàcils.

Generalment els abusadors propers a l'entorn del nen començaran amb mostres d'afecte, petons, abraçades, carícies, que en principi no desperten cap alarma en el menor ni en el pare o mare. Més tard passen al contacte genital. Els nens i nenes no acostumen a oposar resistència. A nivell verbal, no saben argumentar una defensa davant d'un adult que té “la paella pel mànec”, que té molts més recursos intel·lectuals i verbals que el menor. A nivell físic, alguns s'apartaran, evitaran estar amb aquesta persona a soles, i molt pocs ho explicaran als pares. Només si s'ha fomentat el diàleg amb els nens sobre aquest tema, s'atreviran a expressar-ho. No tinguem por de parlar als nens, des de petits, sobre els abusos. És la manera de prevenir-los. Amb 4 o 5 anys ja se'ls pot explicar que hi ha persones dolentes que els toquen el penis, la vulva, etc. als nens, i que no s'han de deixar fer-ho.  Que si algú els ho vol fer, sigui qui sigui, que marxin, avisin a la mare o pare, que no dubtin a explicar-ho. Que tenen dret a dir-li “no vull”, “deixa'm estar”, “ho explicaré als meus pares”, etc. Donem-los recursos verbals: frases concretes a utilitzar en cas d'abús.

Quan l'abusador és un familiar proper, com un germà més gran, l'avi, el padrastre o el propi pare (també hi ha dones abusadores, però estadísticament és molt poc freqüent), entren en joc d’altres factors que ho compliquen: lo més segur és que l'abusador ho negui i s'indigni. Llavors, la tendència dels pares (o la mare quan es tracta de la seva parella, per exemple) és la negació, negar-se a creure-ho, fer veure que “no passa res”, o, si més no, dubtar-ho. És molt dur pensar que el teu propi pare, company o germà està abusant de la teva filla o fill. L’única alternativa serà la separació, basant-se en creure a la criatura en contra de la paraula (i la indignació) de l'abusador. Difícilment un abusador ho reconeixerà. Els abusadors acostumen a auto-justificar-se: “S'ho està inventant per separar-nos”, “només vol cridar l'atenció”, o “és una forma de carinyo”, “la nena (o nen) no va oposar resistència”, “tampoc n'hi ha per tant”... Quan l'abusador és l'oncle o l'avi, es formaran bàndols, els que creuran la nena i els que creuran a l'abusador, i la família es dividirà: pensem en com podem asseure'ns a la taula de Nadal amb l'abusador de la nostra filla. Pensem en el dolor que suposa per a una persona trencar amb el seu propi pare per protegir el fill. És molt més fàcil esborrar la nena o nen de l'esplai o de basket, que trencar amb la família o la parella. Així doncs, quan els abusos es donen dins la família, la cosa és molt més complicada. I, malauradament, és el cas més freqüent.

Quan hi ha un cas puntual d'abús per part d'un desconegut o d'una persona amb qui no tenim dificultats en tallar, lo millor és apartar el nen de l'abusador, i no dramatitzar excessivament, doncs la reacció dels pares, molts cops, només fa que afegir llenya al foc, i al nen li sembla que allò és molt més “terrible” i de conseqüències més greus del que pensava. No dubtem a consultar els experts per reconduir la situació, tant del nen, per assegurar-nos de pal·liar les possibles seqüeles, com per tranquil·litzar-nos a nosaltres mateixos.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada