La setmana passada vam veure
el concepte de felicitat d'alguns filòsofs i psicòlegs famosos. Veiem les
aportacions personals i familiars a aquesta qüestió.
Des d'abans de néixer, la
família ja ens “programa”, en certa manera, sobre allò que esperen de
nosaltres. Hi ha, més o menys, unes expectatives sobre allò que volen que
siguem: Hi ha pares o mares que volen clarament un nen, o una nena. Que sigui
intel·ligent, que sigui tranquil, o mogut, ros, moreno, molt guapo o molt
espavilat...
Si preguntem a una mare
embarassada com vol que sigui el seu fill, inevitablement ens dirà, en primer
lloc, que vol que neixi sa. I en segon, “que sigui feliç” o que “sigui allò que
vulgui ser”. Però, què ha de fer aquesta nova personeta per a ser feliç?
Una de les coses que primer
s'espera del nadó és el primer somriure: quan el nen ja somriu, tothom està
content. Però hi ha experts que asseguren, que el somriure del nadó no és res més
que una imitació del que veuen, un acte reflex... Tothom vol fer riure als
menuts: els fan pessigolles, fan pallassades, etc. per fer riure al nen o nena.
Ens agrada veure'ls riure. Si un nen riu, vol dir que és feliç... o, si més no,
això creiem nosaltres. I això ens tranquil·litza.
Però el nen o nena va
creixent. Comença a tenir conflictes amb els altres nens. Amb els germans. La
mare no hi és les 24 hores, tal i com ell voldria. I se'l treu el xumet, se'l
porta a dormir sol a una altra habitació, se li treuen els bolquers... tot això
és necessari per a la seva evolució, òbviament, però també anirà aprenent que
no tot és un camí de roses: la vida és plena d’entrebancs, de contrarietats i
de frustracions, i també de bons moments, d'alegries. Hi ha un temps per a la
por, per a la ràbia, la tristesa, i també per a l'alegria. I el nen o nena
anirà aprenent a manegar la seva frustració, els seus sentiments, les seves
pors i els seus conflictes. I en aquest procés d'aprenentatge, influiran molts
factors: d'una banda, el caràcter del nen: n'hi ha de més tranquils, de més
moguts, n'hi ha que ploren per tot. Després està el seu entorn: allò que veuen.
Allò que observen i viuen. Aprenem des de petits a manegar les diferents
situacions.
Tot i això, encara em trobo amb
adults que creuen que la felicitat és “l'absència de problemes”. Això és un
concepte idíl·lic. La vida és plena d'entrebancs i contratemps, i de nosaltres
depèn com els vivim, com els patim o ignorem.
Però la felicitat continua
essent un concepte abstracte: al nostre inconscient hi ha missatges de què hem
d'aconseguir a la vida per a ser feliços: una bona feina? Molts diners? Èxit?
Una parella? Llibertat? Per a cada persona és diferent. Però què passa quan no
ho aconseguim? Veritablement cal tenir parella per a ser feliç? O tenir una
feina fixa? O una família ideal, molt unida?
El secret de la felicitat,
consisteix en sentir-se be amb un mateix i amb la vida, siguin quines siguin
les circumstàncies. Seria més aviat, tenir un equilibri, una estabilitat,
que, passi el que passi al nostre voltant, no es trenqui. La majoria de
persones a qui els demano què és per a ells la felicitat, coincideixen en unes
poques coses: Acceptar allò que no es pot canviar, valorar el que
som i el que hem aconseguit. Viure els moments, gaudir dels bons
moments: un cafè amb els amics, un paisatge, una pel·lícula,... valorar els
petits detalls de la vida. Valorar més el que som i tenim que allò que no som i
no tenim... I, per a tu, quin és el secret de la felicitat?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada