Quan la parella es trenca (1)

(Dedicat a un bon amic)




El matrimoni tradicional, tal com l'entenien els nostres avis, està obsolet. És un model que, en la societat actual i tal com han canviat les coses, no ens serveix. Però, quin és el model de parella que volem? N'hi ha un de sol, o hi ha diferents models de parella?

Els meus avis van estar casats 57 anys, fins que la mort els va separar. Recordo que, quan jo m'anava a casar, li vaig preguntar al meu avi quin era el secret per passar tants anys amb la mateixa persona. Em va contestar amb una sola paraula: Aguantar.

Ells, com tants matrimonis, van passar junts per situacions molt i molt dures: una guerra, la pèrdua d'un fill, la precarietat de la post-guerra... però també bons moments, que van compartir i gaudir. Hi ha una part en la que crec que ho tenien molt més fàcil que nosaltres: tot estava escrit, en un paper invisible. La gent tenia unes quantes missions en aquesta vida. Tot estava programat: trobar una feina, que era per a tota la vida, casar-se amb una bona persona, tenir fills i treballar per als fills. La dona estava a casa i cuidava dels fills i del marit. I obeïa. I també utilitzava l'arma de la manipulació per sortir-se’n amb la seva, en les petites decisions. I rentar la roba i preparar el sopar per al marit se suposava que l'havia d'omplir d'orgull. Si li sortia “un mal home”, bevedor, o que anava amb altres dones, doncs s'aguantava i ho patia en silenci. La dona, era impensable que anés amb altres homes. I si ho feia, quedava marcada socialment de per vida. L'home havia de treballar, molt, moltes hores, i portar els diners a casa. I manar, i prendre les decisions importants. I els diumenges sortien a fer un tomb, sempre junts, i dinaven arròs i un braç de gitano de postres.

No viatjaven, ni estudiaven res a les nits, ni anaven al gimnàs, ni tenien una colla d'amics, ni internet, mòbil, whatsapp, ni parlaven anglès. No sabien què era un lifting, ni la silicona. Crec, que ni tant sols sabien què era una dieta per aprimar. Però, realment ho tenien més fàcil? Penso que per “aguantar”, per conformar-se a que la vida és això, realment sí. Viure conformat és més fàcil. No plantejar-se res. Tota aquesta reflexió em recorda la “por a la llibertat” de la que parlava Erich Fromm.

Avui dia tenim una vida molt més rica. Rica en coneixements, en opcions, en possibilitats. Si partim de la base que el nostre objectiu últim a la vida és trobar la felicitat, tenim molts mitjans per buscar-la. I al final, descobrim que la felicitat no és en els altres, no està en el fet de tenir o no tenir una parella, o aconseguir una casa més gran: la felicitat l'hem de trobar a dins nostre, en la nostra estabilitat personal, en la nostra pau interior.

Avui, quan busquem una parella, no ens cal només que sigui “treballador i no tingui vicis”. Volem compartir il·lusions i projectes. Volem comunicar-li els nostres sentiments, i que ens escolti, ens aculli i comprengui. Volem que ens accepti tal i com som, sense intentar canviar-nos, quan nosaltres mateixos estem contínuament canviat. Podem tenir diverses parelles al llarg de la vida. Podem triar parelles de diferents colors, religions, races, fins i tot del mateix sexe. Podem triar si volem tenir fills o no. I també, si volem parella o volem estar sols. Hem guanyat en llibertat, en opcions, en qualitat de vida. Però els nostres avis ho tenien molt més fàcil. Això sí, en una cosa hi estem tots d'acord: no estem disposats a aguantar a qualsevol preu. Si no som feliços, ens separem.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada