El matrimoni tradicional,
tal com l'entenien els nostres avis, està obsolet. És un model que, en la
societat actual i tal com han canviat les coses, no ens serveix. Però, quin és
el model de parella que volem? N'hi ha un de sol, o hi ha diferents models de
parella?
Els meus avis van estar
casats 57 anys, fins que la mort els va separar. Recordo que, quan jo m'anava a
casar, li vaig preguntar al meu avi quin era el secret per passar tants anys
amb la mateixa persona. Em va contestar amb una sola paraula: Aguantar.
Ells, com tants matrimonis,
van passar junts per situacions molt i molt dures: una guerra, la pèrdua d'un
fill, la precarietat de la post-guerra... però també bons moments, que van
compartir i gaudir. Hi ha una part en la que crec que ho tenien molt més fàcil
que nosaltres: tot estava escrit, en un paper invisible. La gent tenia unes
quantes missions en aquesta vida. Tot estava programat: trobar una feina, que
era per a tota la vida, casar-se amb una bona persona, tenir fills i treballar
per als fills. La dona estava a casa i cuidava dels fills i del marit. I obeïa.
I també utilitzava l'arma de la manipulació per sortir-se’n amb la seva, en les
petites decisions. I rentar la roba i preparar el sopar per al marit se
suposava que l'havia d'omplir d'orgull. Si li sortia “un mal home”, bevedor, o
que anava amb altres dones, doncs s'aguantava i ho patia en silenci. La dona,
era impensable que anés amb altres homes. I si ho feia, quedava marcada
socialment de per vida. L'home havia de treballar, molt, moltes hores, i portar
els diners a casa. I manar, i prendre les decisions importants. I els diumenges
sortien a fer un tomb, sempre junts, i dinaven arròs i un braç de gitano de
postres.
No viatjaven, ni estudiaven
res a les nits, ni anaven al gimnàs, ni tenien una colla d'amics, ni internet,
mòbil, whatsapp, ni parlaven anglès. No sabien què era un lifting, ni la
silicona. Crec, que ni tant sols sabien què era una dieta per aprimar. Però,
realment ho tenien més fàcil? Penso que per “aguantar”, per conformar-se a que
la vida és això, realment sí. Viure conformat és més fàcil. No plantejar-se
res. Tota aquesta reflexió em recorda la “por a la llibertat” de la que parlava
Erich Fromm.
Avui dia tenim una vida molt
més rica. Rica en coneixements, en opcions, en possibilitats. Si partim de la
base que el nostre objectiu últim a la vida és trobar la felicitat, tenim molts
mitjans per buscar-la. I al final, descobrim que la felicitat no és en els
altres, no està en el fet de tenir o no tenir una parella, o aconseguir una
casa més gran: la felicitat l'hem de trobar a dins nostre, en la nostra
estabilitat personal, en la nostra pau interior.
Avui, quan busquem una
parella, no ens cal només que sigui “treballador i no tingui vicis”. Volem
compartir il·lusions i projectes. Volem comunicar-li els nostres sentiments, i
que ens escolti, ens aculli i comprengui. Volem que ens accepti tal i com som,
sense intentar canviar-nos, quan nosaltres mateixos estem contínuament canviat.
Podem tenir diverses parelles al llarg de la vida. Podem triar parelles de
diferents colors, religions, races, fins i tot del mateix sexe. Podem triar si
volem tenir fills o no. I també, si volem parella o volem estar sols. Hem
guanyat en llibertat, en opcions, en qualitat de vida. Però els nostres avis ho
tenien molt més fàcil. Això sí, en una cosa hi estem tots d'acord: no estem
disposats a aguantar a qualsevol preu. Si no som feliços, ens separem.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada