Quan algú se junta en
parella, posa temps i energia en la construcció de la relació. Es prioritza a
la parella per damunt d'altres àmbits de la vida com poden ser els amics i les
aficions. Això és normal, fins i tot sa. La renúncia a una part de la nostra
individualitat és necessària per encaixar el nostre projecte vital amb el de
l'altra persona. Però, què passa amb tot això quan la relació es trenca?
El primer entrebanc que ens
trobem és la por a no poder sortir-nos-en sols. El recolzament de la família
ens pot ajudar molt en aquests moments, tant a nivell logístic (horaris dels
nens, si n'hi ha, mudances, etc.) com econòmic: acostuma a haver-hi una pèrdua de
poder adquisitiu en tota separació. Però més enllà de les qüestions pràctiques,
el recolzament moral és important. Degut a una qüestió generacional, tot i que
cada cop menys, encara hi ha pares que no accepten de bon grat que els fills se
separin, pateixen molt pels benestar dels néts, i no ho posen gens fàcil.
Hi ha moltes persones que
van marxar de casa dels pares quan van anar a viure en parella: lo lògic per a
ells, és que un cop trencada la parella, tornin a casa dels pares... i no
entenen que, generalment, la persona no vulgui tornar, i vulgui mantenir la
seva independència a qualsevol preu.
A això cal afegir una
qüestió de gènere: fins fa pocs anys no es concebia la idea que una dona
visqués sola, i menys si té fills. Aquesta idea, està arrelada al nostre
inconscient, i fa que moltes dones dubtin de la seva capacitat per tirar
endavant sense un home al costat. Un dels aprenentatges importants és que, sí
es pot: no resulta fàcil, però tampoc és impossible. Caldrà superar aquesta
incertesa.
Per descomptat, que hi ha
persones que no comptaran amb el recolzament familiar, perquè no tenen família,
o perquè estan lluny, o son massa grans, o hi ha una mala relació amb ells: en
qualsevol cas, tinguem recolzament o no, caldrà tirar endavant amb els nostres
propis recursos.
Els primers temps són
difícils: cal readaptar horaris, economia, logística, etc. A tot això s'ha de
sumar tota la part emocional: tristesa, por, la soledat, ràbia... caldrà
gestionar i re-situar tots aquests sentiments, mentre es reconstrueix la pròpia
vida.
Passem per una situació de
dol, de pèrdua, que amb el temps s'anirà superant. Hi ha moments de tot: de
sentir-se bé, d’enyorança, i de profunda tristesa.
La ràbia i la rancúnia cap a
l'ex-parella també dificulta moltes coses. Per a moltes situacions socials hi
ha lleis “no escrites” de comportament que ens faciliten la nostra manera
d'actuar: tots sabem com ens hem de comportar en un casament, quan ens
presenten a una persona nova o en un sopar de compromís. Però no ens han ensenyat
com hem d'actuar amb l'ex-parella. Hi ha moltes pel·lícules i sèries de
televisió que ens donen la imatge de relació perfecta, de molta tolerància, de
“bon rotllo”. Això es pot assolir quan s'ha gestionat el dol, s'ha perdonat,
s'ha superat la ràbia i la rancúnia... però és irreal de bon començament:
encara em trobo persones que creuen que hi pot haver amistat després de tallar
una relació... És normal que hi hagi una barreja de sentiments: ràbia,
tristesa, enyorança... fins i tot una part d'atracció cap a l'altre, que no ens
ha de confondre. És bastant freqüent que, després de separats, durant un temps,
algunes persones segueixin mantenint relacions sexuals esporàdiques amb
l'ex-parella: no tothom se separa “de cop”.
També és freqüent tenir
fortes discussions per qualsevol motiu, o aprofitar qualsevol ocasió per carregar
tota la nostra ràbia contra l'altre. No cal oblidar, que lo contrari de l'amor
no és l'odi, és la indiferència. Però per arribar a no sentir “ni fred ni
calor” cap a l'altre, es necessita temps, reflexió i molt de treball personal.
En quant a com repartir els
fills, règims de visita, custòdia compartida i com es gestionen els sentiments
de tristesa i soledat quan els fills no hi són, mereixen un article a banda.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada