Tots els pares i mares volen
el millor per als seus fills, d'això ningú en dubta. Però quan ens separem, un
dels grans maldecaps és com repartir els nens, per causar-los el mínim mal
possible. Hi ha diverses possibilitats.
D'uns anys ençà, han canviat
les lleis i els jutges afavoreixen més la custòdia compartida. En principi, és
la millor solució: els nens comptaran amb la presència del pare i la mare a
parts iguals. Però no sempre surt bé. En primer lloc, aquesta solució requereix
d'una bona comunicació entre els pares, que no sempre es dóna: la rancúnia,
ressentiments acumulats, manca d'empatia, problemes de comunicació, etc. són
freqüents quan una parella se separa. I això crearà un clima que no és gens
propici per negociar les mil i una coses que envolten a una situació de
custòdia compartida. Han de quedar molt clares les normes, i el que és més
difícil, respectar l'espai i la manera d'actuar de l'altre amb els fills. Són
molt freqüents, massa, les crítiques a com cuida l'altre dels nens, a què fa i
com ho fa. Hauria de quedar clar, que cadascú té la seva manera de
relacionar-se amb els fills, sempre i quan, les dos persones siguin prou
madures i adultes. Molts dels problemes en aquestes situacions vénen de la
manca de responsabilitat d'un dels dos, que prioritza altres aspectes de la
seva vida abans que les necessitats dels fills. Tenir cura dels fills requereix
dedicació, temps i sobre tot un grau de responsabilitat suficient.
El règim de visites és el
sistema tradicional. Els fills viuen amb un dels dos progenitors (normalment
acostuma a ser la mare) i passen part de les vacances i la meitat dels caps de
setmana amb l'altre. Aquesta situació no requereix de tanta comunicació entre
els pares, acostuma a estar tot per escrit i ben acordat, i només cal que
cadascú compleixi amb la seva part de l'acord. Els problemes, com sempre, vénen
per la manca de compliment dels acords i el distanciament i manca d'implicació
en la vida dels nens i tot allò que els envolta, per part del progenitor que no
viu amb ells. Això no té per què ser així, hi ha famílies que funcionen molt bé
amb el règim de visites, respectant espais i temps i participant en tot el que
calgui de la vida dels fills. Però, generalment, amb aquest sistema, el
progenitor que viu amb els nens és el que té més implicació i responsabilitats.
Hi ha un altre sistema, que
poques famílies utilitzen: consisteix en què els nens es queden al domicili
familiar, i són el pare i la mare qui viuen una setmana allà amb els nens, i
una setmana fora, en un altre lloc. Es necessiten tres cases, la dels nens i la
de cada pare (la solució acostuma a ser viure parcialment amb els avis). Això
pot funcionar, igual que la custòdia compartida, des del respecte als acords,
als espais, etc. Un inconvenient que he vist en els únics dos casos que he
conegut, és que els nens, d'alguna manera s'han “fet els amos” de la casa, es
creuen amb més drets que els pares, i ha calgut recordar-los quina és la
posició de cadascú. L'altre inconvenient pot ser que un deixi la casa neta quan
marxa i l'altre no. Però aquí parlem un altre cop del tema de responsabilitats
i madureses...
Fer coses els 3 junts: això
és una cosa que es planteja sempre, i cal que quedi molt clar per al nen que són
situacions puntuals. El nen, a dins seu, sempre desitjarà que els pares tornin
a ajuntar-se. Cal ser molt clars i no crear-los falses esperances. Si es fan
moltes activitats els 3 junts, pot confondre al nen, que no entendrà per què
estan separats, i els obligarà un cop i un altre a re-situar-se. Evidentment,
en aquestes sortides conjuntes cal evitar qualsevol tibantor o discussió. Si no
es té molt clar per als tres, és millor evitar-ho.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada