Quan ens separem, una de les
grans dificultats és com dir-ho als fills. No és una tasca fàcil: volem que ho
entenguin, que s'ho prenguin bé, que no es traumatitzin... Què hem de dir i què
no?
Per començar, és fonamental
donar-los una explicació: hi ha gent que se separa sense comunicar-ho als
fills, simplement, un dia marxen de casa amb la maleta i no tornen. Els nens ho
viuran clarament com un abandonament, que deixarà seqüeles com una baixa
autoestima, sentiment de culpa (pensar que els pares s'han separat per culpa
d'ells) i difícilment ho perdonaran.
Les explicacions hauran de
ser adients a l'edat del nen: a partir de 3 anys ja se'ls pot explicar que “el
papa i la mama ja no viuran junts, que ell o ella tindrà dues cases”, per
exemple. Cal donar-los informació curta i precisa, evitant les llargues
explicacions que no entendran. De més grans, se'ls pot explicar que hi ha
problemes de convivència o alguna cosa semblant. Als nens en cap cas els agrada
veure discutir als seus pares. Tot i que de vegades costa, cal fer l'esforç de
parlar pausadament.
Pensem que, en rebre la notícia,
el nen o nena es quedarà emocionalment molt impactat, i que tot el que li
expliquem a partir d'allà, tindrà poca receptivitat: cap nen ni nena vol que
els pares se separin, excepte els casos flagrants de maltractaments o fortes i
contínues discussions. Així doncs, donem la notícia amb una explicació no massa
llarga, i esperem la reacció del petit, que més tard o més d'hora farà
preguntes. També intentarà, segurament, buscar solucions o dir-vos que “tampoc
cal que us separeu per això”. Per al nen suposa una frustració molt gran i
necessitarà temps per pair-ho.
És important que li quedi
clar que seguirà veient als dos, i que els pares el segueixen estimant a ell o
ella. Els nens tenen una gran tendència a la culpa, a creure que el món gira al
seu voltant, i és inevitable que, en algun moment, creguin que els pares s'han
separat per culpa d'ell. Quan ho manifesti, convé aclarir-li que no és així,
que la decisió és dels pares i no té res a veure amb ell.
També és convenient que el
menut vegi el lloc físic a on dorm cada nit el pare o la mare que ha marxat a
una altra casa. Que se situï i que sàpiga quin és el seu espai en la nova casa.
Les reaccions dels nens
poden ser diverses, però pensem que, la depressió en els nens es manifesta en
forma de ràbia. És freqüent que els nens, quan passen per una separació, es
tornin rebels, desafiadors, i que s'enfadin per tot, que facin rebequeries,
etc. Això pot durar un any o més. Caldrà tenir paciència i posar els límits
adequats: una manera d'ajudar-los pot ser facilitar-los que puguin verbalitzar allò
que senten i no saben transmetre amb paraules: “estàs trist perquè el pare (o
la mare) no hi és?”, “estàs enfadat perquè ens hem separat?”
Pensem que ells, igual que
nosaltres, han de fer el seu procés de dol, de la situació anterior, en que
vivia tota la família junta, a la nova situació en què haurà de veure al pare i
a la mare per separat i sempre trobarà a faltar al que no hi és.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada