Sovint em trobo amb persones
que em pregunten si han de prendre medicació per a la depressió o l'ansietat.
També em trobo sovint amb persones que són absolutament contràries a prendre
cap tipus de medicament. Els psicòlegs no fem receptes: d'això s'encarreguen
els metges o els psiquiatres, que també són metges. És convenient? Ens curarà?
Quins efectes secundaris té la medicació?
Hi ha diferents tipus de
medicació psiquiàtrica. Les més freqüents són els antidepressius, els
ansiolítics i els hipnòtics, que ajuden a dormir. Històricament, els psicòlegs
han acostumat a ser bastant reticents a la medicació. Però amb els anys de
pràctica, personalment he anat veient que en alguns casos pot ser una bona
ajuda.
Els psicòlegs, per controlar
l’ansietat, per exemple, fem servir, entre d'altres, exercicis de relaxació i
respiració. Si bé són bastant eficaços, hi ha persones que estan absolutament
desbordades, i és molt difícil treballar amb elles a teràpia, i també els costa
molt el dia a dia, realitzar les seves tasques habituals. El mateix passa amb
el decaïment de l'estat d'ànim: hi ha persones que es veuen incapaces de fer
les tasques més elementals per falta de forces, de moral. En aquests casos, una
medicació adequada durant un temps, ajudarà a millorar el seu estat anímic i
facilitarà que la persona pugui enfrontar-se a allò que se li presenti.
La medicació per sí sola no
acostuma a ser una solució. Però depèn dels casos. Si som molt conscients que
estem passant per una situació puntual molt estressant (una separació, haver de
cuidar d'algú molt malalt, enfrontar-se a la mort d'un familiar proper, per
exemple), una medicació administrada de forma temporal ens pot ajudar a seguir
endavant, mentre elaborem el dol o resolem la situació concreta.
El perill de la medicació és
“repenjar-se” d'ella, pensar que, com que ja la prenem, ja en tenim prou, ja
ens trobem bé, i mentrestant no fer res, no donar cap pas per solucionar els
nostres problemes.
El més adient, doncs, seria
iniciar un procés terapèutic en el qual prenguem consciència del nostre
problema, de les nostres carències, necessitats, etc., i enfrontar-nos a elles,
amb o sense suport d'una medicació, que sempre haurà d'anar supervisada per un
metge o psiquiatra, amb l'objectiu de deixar de prendre-la tan aviat com sigui
possible.
Cal tenir en compte que els
ansiolítics i els antidepressius, així com altres medicaments psiquiàtrics, no
funcionen igual que un analgèsic; és a dir: No m'ho haig de prendre quan “em
calgui”, perquè aquesta és una medicació continuada. Al prendre-la cada dia,
s'estabilitzen els nivells bioquímics a la sang. No s'ha de prendre i deixar
segons com em trobi cada dia, perquè desestabilitzem l'organisme. En tot cas,
si pensem que ja no ens fa falta, ho hem de dir al metge, que ens pautarà la
manera d'anar-ho deixant, perquè tampoc és convenient deixar-ho de cop. El
metge el que vol és que estiguem bé i que no haguem de prendre més medicació de
la necessària. Però som nosaltres mateixos qui sabem com ens trobem, si estem
millor, si podem deixar-ho. És per això que hem de confiar en el nostre metge o
psiquiatra i dir-li que volem deixar la medicació, i en cap cas deixar-la sense
més ni més.
També ens pot ajudar la
medicina natural i la homeopatia, si comptem amb un bon professional que ens
aconselli.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada