En
els darrers anys ha tingut un gran auge l'anomenada psicologia de la Gestalt.
El psiquiatra argentí Jorge Bucay l'ha divulgada àmpliament amb la seva vintena
de llibres d'auto-ajuda, com “Contes per a pensar”, “Cartes per a Clàudia”,
“Deixa'm que t'expliqui” o “El camí de la felicitat”, entre d'altres. Però, què
és la psicoteràpia de la Gestalt?
A
partir de Carl Rogers i altres autors nord-americans dels 50 i 60, sorgeix dins
de l'àmbit de la psicologia, el corrent humanista, que defensa les teràpies
adaptades a la persona, el creixement personal, el fet d'aprofitar el potencial
humà i el centrar-se en l’”aquí i ara”. En el marc de la psicologia humanista,
sorgeixen diverses escoles que desenvoluparan tècniques concretes per tal d’aconseguir
que la persona millori d'una manera global: no es tracta el símptoma sinó a la
persona.
El
creador de la Psicologia Gestalt és Fritz Perls (1893-1970). Aquest conjunt de
teories i tècniques de psicoteràpia es centra en el present de la persona i
postula que per resoldre els problemes seguim sempre uns passos molt similars,
independentment de quin sigui el problema a resoldre: des del més petit, com
aixecar-se del llit i preparar-se menjar si un té gana (atendre a la nostra
necessitat d'alimentació) fins al més complex, com pot ser una separació de
parella, un canvi de professió o marxar a viure a un altre lloc, que són
decisions que suposen un gran canvi per a la persona. Sigui quin sigui el
problema al qual ens hem d'enfrontar, el procés que seguim és sempre el mateix.
Comencem
sempre des d'un estat de “relaxació”, d’un estat previ a la nostra preocupació,
en què “no tenim el problema”. Sorgeix, en un moment donat, una sensació d'inquietud,
de malestar, un “no estar bé”, que ens farà plantejar-nos què ens passa. Seria
la primera fase, o fase de sensació.
La
segona fase és la identificació del problema, “adonar-se'n”. És el moment en el
qual som conscients de quin és el nostre problema, quina és la causa de la
nostra inquietud. Aquest fenomen té dos nivells, un de cognitiu (identificar
què em passa) i un altre d'emocional (identificar quins sentiments o sensacions
em provoca aquesta situació).
Entre
adonar-se de quin és el problema i posar-se a buscar la solució, hi ha un impàs,
que pot durar poc o molt de temps, depenent de la gravetat del problema, de les
seves conseqüències si no es resol, i dels recursos que tingui la persona per enfrontar-s'hi.
Seria la diferència entre “adonar-se” i “prendre consciència”. Per exemple:
tots sabem lo dolent que és el tabac per a l'organisme. Però fins que no prenem
consciència de com ens ofeguem al fer exercici o de com se'ns compliquen els
refredats, no farem res per enfrontar-nos al problema i solucionar-lo.
Un
cop identificat el problema i amb consciència d'ell, passarem a una fase de
recerca de possibles solucions. La solució pot ser molt fàcil i evident, o
també molt complicada. Això ens farà haver-nos de replantejar la situació i
buscar noves possibles solucions, demanar consell, buscar ajuda, informar-nos,
etc.
Ens
falten encara algunes fases per a resoldre el problema, que continuarem veient
al proper article.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada