Fascinació pel Nadal


Cada any per aquestes dates faig un article parlant del Nadal. I any rere any, parlo que és difícil per a algunes persones passar per aquestes dates: els que han perdut a algú durant l'any, els que tenen un mal record, els que els sembla que només és una festa comercial, els que estan sols, els que els sembla tot plegat un “paperot” amb una família amb la què no es troben a gust...

A tots aquests els vull dedicar aquest escrit, i convidar-los a fer una reflexió: les persones som el resultat de les decisions que hem anat prenent al llarg de la nostra vida. Algunes d'aquestes decisions les vam prendre arrel d'una mala experiència. Però la vida continua, i potser ha arribat l'hora de replantejar-nos per què no estimem el Nadal, i si una mala experiència en el passat ens ha de seguir privant de la possibilitat de gaudir d'una festa tant completa.

Intentaré transmetre-us amb paraules la meva fascinació pel Nadal.

Quan arriben aquestes dates, espero amb molta il·lusió la fira de Santa Llúcia. I m'hi passejo, em deixo seduir per les paradetes de pessebres, les figuretes, les coves de suro, les fonts i les sínies amb aigua de veritat, aquelles que vaig intentar reproduir al meu pessebre, i que van acabar en inundació. I hi porto a les meves nebodes, perquè el meu fill s'ha fet gran i ja no vol venir amb mi. I les porto a veure betlems: el del claustre de la catedral, que té oques de veritat i es passa per un pont a sobre d'un estany. I a l'església de Betlem, amb la seva fantàstica exposició de diorames, que són aquells paisatges ficats dins d’un televisor...
  

I me'n vaig a la platja a buscar sorra per fer un gran desert. I bellugo els mobles de mitja casa per posar un pessebre immens. Gairebé no hi cabem al saló, però tant se val!! Tenim un enorme Betlem, que em passo tres dies per muntar. I escolto nadales mentre el faig. I canto un cop i un altre que els peixos beuen al riu, mentre col·loco un riu de plata, un camí molt llarg, muntanyes de suro i molts pastorets i animalets, i sobre tot, el caganer. 

Després comença la part gastronòmica del Nadal, no menys interessant: i faig canapès de salmó i de boletes negres que volen semblar caviar, que compartiré amb ma mare, germans, cosins i nebots, mentre critiquem als polítics i expliquem anècdotes i acudits, que van pujant de to a mesura que avança el rellotge i va baixant el nivell de les ampolles de vi. I arriben les postres... ah les postres!! El torró, les neules, bombons, polvorons, massapans... avui no comptem calories, que és Nadal!! El meu favorit és el tou, amb una miqueta de pa. Després, els més petits de la casa s'enfilen dalt d'una cadira i ens reciten un vers, o ens canten una nadala. I ens emocionem totes les mares, tietes i àvies, i deixem anar la llagrimeta, que ja no recordem la vergonya que passàvem de petites quan ens tocava fer-ho a nosaltres...

I després el tió: a veure qui pica més fort i crida més. I van apareixent regals. I les cares d'il·lusió de tots, dels petits i dels grans, que en aquests moments tornem a ser nens.

I en algun moment de pau, de solitud, m'agrada fer balanç de l'any. Recordar bons i mals moments, veure com he superat algunes dificultats i he après coses noves. La gent que ens ha deixat, i la que hem trobat de nou al nostre camí. I dono les gràcies per ser viva, per tot el camí recorregut, per tenir l’oportunitat de seguir avançant i creixent, i gaudint de totes les coses bones.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada