Avui li toca el torn a
aquest tipus de personalitat, que estaria dins de les personalitats dependents,
és a dir, els que busquen els seus reforços i recolzaments en els altres. El
sociable, que vèiem la setmana passada, feia una recerca activa d'aquests
reforços mitjançant la seducció i ser atractiu i simpàtic per als altres. El
cooperador, ho fa des d'una actitud passiva.
Aquest tipus de personalitat
té una marcada necessitat d'aprovació, recolzament i afecte social. Són capaços
d'alterar significativament el seu estil de vida per establir o mantenir una
relació amb una altra persona. Es sobre-adapten a les circumstàncies,
renunciant a les seves preferències, gustos, fins i tot als seus principis.
Són tremendament sensibles i
vulnerables a la desaprovació. Les crítiques poden ser per a ells devastadores.
Tendeixen a desvaloritzar-se i la seva autoestima se sol basar en els
comentaris i les accions dels altres.
La seva pitjor por és l'abandonament
i la solitud. Per evitar-ho, s'adapten al que calgui.
De petits, han estat sobre-protegits
per una família que els ho feia tot, els evitava qualsevol esforç i limitava la
seva responsabilitat. Els tractaven com a una estàtua feble.
Les parelles que troben són
persones fortes, autosuficients i que tindran cura d'ells, assumint totes les
decisions i responsabilitats: persones maternals o paternalistes. Pel que fa a
la feina, evitaran els càrrecs de responsabilitat, i sobre tot, haver de manar
a d’altres persones. Prefereixen sempre ser manats.
La imatge que tenen d'ells
mateixos passa per la poca autoestima, sentiments d'inferioritat, poc caràcter,
fins i tot se senten inútils i incapaços. Sovint són fruit d'intimidació i poden
patir bulling per part dels companys.
Es mostren humils, cordials,
amables. Passius, mai prenen la iniciativa. També eviten qualsevol cosa que
suposi un esforç, estan sempre “cansats” i sense ganes de res. Sovint tenen una
manca d'interès pel sexe. Aquesta actitud fa que s’envoltin de persones
“fortes” que els resolen els problemes i prenen les decisions per ells. Envien
missatges de “no puc”, “què es pot esperar de mi”, “ja ho he intentat i no em
surt”, etc., que activen la part cuidadora dels altres.
Quan es veuen privats de
l'afecte i la protecció, s'aïllen i es tornen tensos, aprensius, desconcertats,
fins i tot deprimits.
Eviten les situacions
complicades i els grups nombrosos. Davant d’una situació estressant o que
suposi una exigència, els agafarà ansietat o s'escapoliran.
Tenen poc sentit de la
crítica, només capten la bondat de la gent. Els falta alegria, acostumen a ser
bastant apàtics, amb tendència al pessimisme, el desànim i la tristesa.
S'excusen a ells mateixos de no assumir les responsabilitats que els pertoquen
i sovint ho atribueixen a “la seva debilitat”, a malaltia o a la “mala sort”.
A l'hora d'organitzar alguna
cosa, són col·laboradors, no discuteixen i tot els està bé, sempre que hi hagi
algú que els digui què han de fer, i no els exigeixi ni els doni presses.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada