Fins ara hem vist els 8
tipus bàsics de personalitat. Els hem classificat en funció de la seva
necessitat de recerca de reforç en els altres, com a independents, dependents,
ambivalents i desvinculats. I també en funció de si la recerca o no de reforç
la fan d'una manera activa o passiva. Això ens ha donat lloc a 8 tipus bàsics
de personalitat: Enèrgic, segur, sociable, cooperador, sensitiu, respectuós,
inhibit i introvertit. També hem vist, com aquests tipus de personalitat, que són
considerats normals, poden derivar en no tan sans quan són sotmesos a
situacions estressants: així doncs, un enèrgic pot derivar cap a conductes
antisocials, el segur cap a conductes narcisistes, el sociable pot tendir cap a
l'histrionisme, el cooperador cap a la personalitat dependent, el sensitiu es
tornarà passiu-agressiu, el respectuós deriva cap a la personalitat obsessiva,
l'inhibit cap al trastorn de personalitat per evitació i l'introvertit cap a la
personalitat esquizoide.
Si a aquests tipus de
personalitat bàsics afegim una infantesa amb abandonament, maltractaments, etc.
i una vida adulta amb situacions molt estressants o poc acollidores, poden
derivar en trastorns més greus: aquests trastorns de personalitat serien el
trastorn esquizotípic de personalitat, el trastorn límit i el trastorn
paranoide.
Així doncs, podríem
classificar la personalitat en diferents graus, segons la seva inadaptació i el
patiment que ocasiona a la persona, així com la dificultat per portar una vida
que anomenaríem “normal”. S'entén per
“vida normal” en una persona adulta, a la capacitat de cuidar d'un mateix, la
capacitat de desenvolupar una feina que li permeti auto-mantenir-se econòmicament
i la capacitat de relacionar-se amb les altres persones, en major o menor grau.
Dins d'aquesta “normalitat”, trobarem a persones que estan a gust en una feina
de cara al públic, persones que prefereixen treballar soles, algunes que tenen
tendència a solucionar els seus propis problemes sense demanar ajut, els que
necessiten compartir el seu malestar i buscar el recolzament dels altres, els
que tenen molts amics i una intensa vida social, i els que estan més a gust
estant sols. Tot això té a veure amb la personalitat de cadascú i es considera
normal.
Quan aquests trets personals
s'aguditzen, formarien part del que s'anomena els trastorns de personalitat. La
persona pot estar tota la vida convivint amb la seva manera de ser, que li
causarà angoixes i malestar, però no li impedirà seguir endavant amb la seva
vida, és a dir, no són patològics, però la persona no estarà a gust amb ella
mateixa ni amb els altres.
No hi ha un punt exacte en
el qual podem dir que la persona té una patologia, és a dir, una “malaltia” o
trastorn greu. Hi ha però una sèrie d'indicadors, que tenen a veure amb la cura
d'un mateix (deixar de rentar-se durant dies, conductes alimentàries que fan
perillar la salut, consum de substàncies tòxiques), amb la capacitat per
treballar (faltes reiterades a la feina, fer malament el treball, ser incapaç
de mantenir un lloc de treball), o dificultats greus en les relacions socials
(tancar-se a casa durant dies, fins i tot no aixecar-se del llit, o a l'altre
extrem, conductes exhibicionistes, fer “l'espectacle” en públic, o conductes
compulsives, com rentar-se les mans 50 cops al dia, etc.). Arribats a aquest
punt, podem parlar de patologies. En la psiquiatria clàssica, es classificaven
en neurosis i psicosis, distingint entre d'altres trets si la persona és
conscient que té un problema greu o no.
En els propers articles
parlaré dels trastorns més greus de personalitat, l'esquizotípic, límit i
paranoide. I també dels trastorns psicòtics que són clarament patològics.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada